diumenge, 11 de novembre de 2007

Orelles fredes, olor de brou




Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.