Ser feliç....

Admetem-ho, la tardor és un temps d’impromptu propi, sempre relegat a ser un pas intermedi entre l’estiu i l’ hivern, com si el seu meteor no hagués de ser tingut en consideració especial, perquè de vegades no existeix i ens queda subsumit per l’estiu mateix que es desdibuixa fins a l’ hivern, com de vegades assoleix una mena de principi hivernal que ens defineix el que haurà de venir. Malgrat tot a mi la tardor m’agrada i la identifico com a pròpia, en molts cassos per les olors que omplen les estances de casa; és hora de començar a fer els brous, amb aquella cocció lenta de verdures i carns destil·lant-nos aromes que ens atardoren l’ànima; és hora de fer escalivades amb olors de pells rostides de pebrots i albergínies dibuixant-nos un mapa de sensacions que manen ser acompanyades per aliments de l’època; és hora de coure moniatos i gaudir-los poc a poc, mentre el gust dolç d’aquesta rel es desgrana lentament en la teva boca i ens porta a sentir la mateixa terra. És temps de tardor i a mi m’agrada, perquè em fa feliç i hores d’ara, si us he de ser sincer, és la única cosa que val la pena i per la que paga la pena de lluitar, per ser feliç.

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

L'olor del brou

Avui, em sentia tant a prop dels meus amics, potser tancat en un edifici de nova factura, sobre essències de la república, però alhora sabent com algú parla bé de tu a algú altre, tant diferent del que succeïa fa no tant de temps, com també aquesta nit ha succeït i han ferit el cor d’un amic sensible. Em sabia a prop d’amics que, com aquella vella triada, també després ens em recreat en la conversa sensible a l’entorn d’un cafè, valorant la bellesa de les coses o la duresa de les parets a les que ens enfrontem una i una altra vegada, malgrat ens entossudim a voler-ho veure tot d’un altre color.

Esgoto una setmana carregada d’emocions, com les darreres des de fa dos mesos, en les que em sento la persona més realitzada del món, ajudant a crear, com els artistes quan aborden la tela blanca, de diferents mides i després de donar-hi voltes i més voltes observant-la des de diferents angles, afronten amb energia la transformació a través dels pigments triats i l’encert en les perspectives i en el traç. Potser resulta difícil d’entendre que pugui apostar per la sensibilitat pictòrica quan estem parlant de política, però és així com ho veig i ho saben companys i amics que aquesta meva visió actual de les coses, en la divisió del temps a partir de la seqüències que em duen a valorar moments que podem semblar insignificants o les expressions mateixes de la cara, o els silencis de les persones estimades o tantes petites coses que em descobreixen un altre món de sensacions que abans d’ara em seria impossible d’imaginar.

L’olor del brou acabat de fer, que envaeix tots els racons de la meva casa amarat d’aquella sensació que ens pròpia i particular en cada creació d’aquest suculent i senzill menjar casolà, i em recorda que la tardor és començada i que ens enfilem cap a la recta final d’un any, de treball, de molt treball que no m’ha impedit, però de ser més o menys amic dels meus amics, però alhora de recomençar els treballs electorals, ja hem iniciat de fet una pre-campanya que ens ha de dur a les properes eleccions generals, tant bon punt el parlament de l’Estat es dissolgui, quan el President ho decideixi.

L’actor Oriol Genís m’ha convidat als assajos preliminar de l’obra que es presenta a la sala petita del Lliure “Assajant Pitarra”, una obra que es planteja sobre el tractament d’aquesta patum de la vida catalana en el modernisme que se’m presenta com una experiència interessant i que em permetrà veure de prop aquesta posada en escena i podeer gaudir d’un altra manera de veure el teatre, més d’aprop, entre amics.