El camí et desperta...

El camí et desperta l’observació, en solitud, i paga la pena la descoberta d’allò vell, que de nou, se t’ofereix als ulls; no hi ha discurs, no hi ha cap mena d’interès, perquè el trànsit per aquests carrers no es descobreix en cap guia turística, però els seus racons, tot i que poca, guarden una mica d’història, nogensmenys que la dels seus hostes, petites històries que conreen una història social, límpida de valors estrany, amarada d’olors de menjars que al bull són ara fent-se al foc del migdia, una gran història... 

© Albert Balada

21-09-2013

Destriar...

Destriar és una feina feixuga, has de filar prim, com diria l’àvia, mentre oloro aquella flaira perfumada que ens colora l’ambient de les roses que marceixen a recer de l’esperit de l’ hivern, vermellejant la contrada; l’herbari ens deleix l’espai que espera calm la primavera per a poder florir l’estança; els vents del nord ens han deixat, entre murmuris i fredoradores, com aquella carícia gèlida imprescindible per a calmar l’esperit de la terra. Els brots, però, s’ arrengleren de la tija estant, esperant el moment per a gaudir entre boirada i boirada, del rajolí amb el que sol de vegades ens pentina les planes.

Notes de text II: olors

Fotografia original de Montse Esteba. Arbre del tram urbà de la carretera de Sant Hilari Sacalm a Santa Coloma de Farners

Els núvols semblaven pentinar-la mentre ensenyorida governava el cel d’aquell capvespre de tardor, en el que després de guaitar les pedres i veure’n les formes i els rostres que se’n dibuixen, com descobrint misteris, alçava els ulls i la veia enllà lluent i majestuosa. Totes les tardes, clavava els ulls al terra, escrutadors, i sempre era capaç de descobrir-hi en ell, rostres que li parlaven de la vida i dels fets que havien de venir; ho va descobrir tard, sempre havia tingut la sensació que aquells missatges en pedra volien dir quelcom, però se li feia estrany de veure-hi rostres de vegades vocalitzant, de vegades expressius, amb mirades que li feien descobrir i plantejar preguntes que no tenien resposta.

Després d’aquella mena de ritual que guardava zelosament, el passeig ja amb negra nit, esdevenia com una mena de sanejament mental si a banda s’acompanyava d’alguna barra de pa que per sopar duia sota el braç despertant aquella flaira algunes sensacions d’infantesa, com el record d’aquell carrer a la vora del “castell” on va viure, farcit d’olors distintes, la de la bodega de vi fermentat i roures dels bocois que pentinava les voreres, o les de la lleteria, on l’olor de llet recent munyida s’enlairava envoltant aquelles candeles sobre pals de fusta o l’olor de cigrons acabats de coure que regalimava la vella “porteria” en la que s’estava la família que els preparava o l’olor del bacallà salat que penjava com a reclam a la porta del “colmado”; la lluna potser no tenia importància per aquell nen, que jugava amb les flaires a “fet i amagat” quan les portes del carrer no es tancaven mai i era al carrer on es feia la vida i on passaven els dies i les hores....

Temps

Fotografia original de Montse Esteba

Lluny de les epopeies transcendents, amarat de les olors i flaires d’aquelles flors i plantes que gaudeixen de la solejada estival, els camins de la vida es tornen perennes en la solitud del migdia, quan el zenit ens dibuixa el cel sense teranyines i el silenci ens amanyaga deixant, de tant en tant, aixecar el vol aquell clam del tren vell que sembla repensar la nostra història present...

Realitats

Recordo, aquell cavall de cartó pedra, i aquell elefant; jo els trobava tant i tant reals, tant i tant grans, des d’aquella teva perspectiva de nadó, acariciant-ne el seu rostre, amb el despertar del tacte. L’avi, els guardava en un altell a la casa pairal; hores d’ara te n’adones que ni l’altell era tant a dalt ni aquells animalons de fantasia eren tant i tant grans com als teus ulls se’t feien, però el cert és que als ulls de l’ infant que era, i encara en la meva ment, aquell cavall i aquell elefant de colors llampants es feien immensos, enormes. La realitat doncs, a passar del temps, pren la teva justa dimensió, quan te n’adones que les dimensions es proporcionen o, fins i tot, que aquells amics de jocs eren, ara si, de cartó pedra, que el seu tacte no era la pell d’un cavall o el rugós tacte de la pell de l’elefant i tot i així no deixes de sentir en el teu clúster cerebral el record d’aquelles sensacions d’infantessa oblidades, que de tant en tant retornen, com un vell somni on s’amaren olors i sensacions, percepcions diverses d’un infant.

Notes de text I: Els fogons

La mare bogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......

Temps

De vegades el temps s’atura lentament, mentre acaricies el món que t’envolta i destapes els sentiments i els misteris que t’és donat de gaudir. És aleshores quan pots descobrir la bondat de les coses, gaudir de les olors i els perfums, dibuixar els sabors com mai ho has fet, redescobrint--ne tot una gamma oblidada en la nit dels anys que portes caminats. La música, els sóns que requereixen atenció permanent, llampeguegen en l’aire que s’omple de sentiment, els vapors de felicitat planen sota la llum que s’escola per la finestra a mig tancar, mentre geus a descobrir el silenci de la tarda.

Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....