Llegia recentment la carta d’activitat i status d’un 'think tank' en l’àmbit europeu i em sorprenia de llegir que “obren amb la finalitat del bé públic”; feia temps que no llegia o sentia una expressió d’aquest tipus, segurament un llenguatge arcaic si tenim en compte les noves formules retòriques a l’ús en els àmbits del llenguatge polític, però que recupera un element que és consubstancial a tot el que envolti allò referit a la gestió de la “polis”, entesa des de la perspectiva de l’aportació pública, el bé com a concepte genèric, com a terme absolut i el bé públic com a concepte o terme relatiu.
El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”
[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:
"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”
El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.
[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.
.jpg)
.jpg)
