Enganys

Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

indestriable voluntat

De vegades hom pot trobar, tot plegat, la poesia en qualsevulla de les coses transcendents o intranscendents de la vida, fins i tot, en l’acció política mateixa hom pot descobrir la poesia que l’instant, el moment, ens ofereix, i comprendre i entendre els missatges ocults o encriptats, o senzillament entendre el que és senzill i mirar veure el sentit de tot plegat, sense confondre la mirada i entendre que, tot plegat, la poesia és calma i serenor, és introspecció i a la vegada expansió de sentiments i sensacions; però essencialment és missatge, única i exclusivament missatge, que hom pot llegir o no llegir, intuir o no intuir, però que en tot cas hi és, en la vida, com en la política; i ens cal llegir poc a poc, resseguint les lletres, les síl·labes i les paraules, els sintagmes i les frases, per entendre-ho tot plegat a través dels paràgrafs de vegades malfiats, de vegades entossudits, de vegades complexes, de vegades….

Potser que aquella adolescència que ens porta a l’edat adulta hagi arribat a la política hores d’ara ja, amb l’exigència social caps aquells que peregrinen des de la seva formació acadèmica amb la llosa d’un transició que ens ha durat molts anys; una transició que ens ha conformat una casta de gent que ens ha construït un país al que han servit onerosament i als que cal agrair aquella herència que ara ens lleguen a les generacions que hereten el futur, un futur complex, un futur en el que, com en tot, ja no hi ha res autènticament de local, no hi ha res autènticament de distint, on l’efecte papallona és absolutament possible a partir de l’indestriable voluntat de cadascú de nosaltres, això sí, en la lectura que en fem de, segurament, tot plegat.

Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.