Esgotament

No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.

Sense saber

Volia navegar pels cels de les paraules, sense saber que la seva significança envoltaria aquella plàcida tarda, on les lletres havien sortit a volar, escalant aquells cims que, saberuts, albiren a configurar qualsevol paradigma que es preui, saltant d’un lloc a un altre, com llebres esporuguides que ressegueixen aquella olor penetrant que deixa traça i navega per l’olfacte, definint-hi l’espai que s’ofereix a la vista. Volia volar acompanyat de sons i d’intel•lectes en permanent aprenentatge a l’entorn de l’arbre del saber que ofereix fruites madures que omplen de saviesa. Volia, però va descobrir que tot plegat és un somni, com una gran partida d’escacs en la que canvies permanentment de jugador, de color i que tan prompte pots ser el rei com el més humil dels peons en aquesta gran jugada còsmica que és el destí, com és l’atzar, amarat de voluntat saberuda, amarada d’esperança, tanta com d’il•lusió regalima el tauler.

Malgré tout

Quan hom descobreix que tot és més senzill, malgrat ser devot de Guillem d’Ockam, hom veu que la dignitat de vegades, potser només de vegades, no és el més important per molta gent que se n’ha ventat de fer-ne paradigma de la seva existència, descobreixes, poc sorprès que de vegades, també, qui volia alliçonar-te ha fet una cercle destacat en el seu entorn i veus que no és or el que brilla.

Potser si que caldria que tots tornéssim de tant en tant a rellegir, per exemple els exemples que Saint Exhupery ens va donar, com qui no vol la cosa, uns missatges per a nen, que no som altra cos que nosaltres mateixos, sabent-ne que l’important seria, potser saber que allò que hem de fer és regar una mica cada dia aquella planta meravellosa que és la sinceritat, la realitat per descobrir que el món és quelcom de diferent del que imaginaven els utòpics, però també allò que no volien els somniadors, i que aquí estem per canviar-lo sense caure en reduccionismes ni en l’apologia de la simplificació, si de la senzillesa però no del simplisme.

En tot cas saber que sempre hi ha quelcom de positiu que ens aporta el destí, la fatalitat a la nostra vida, potser saber-te escoltat i llegit de lluny, potser conèixer que cal imaginar en la distància per descobrir les realitats presents, en tot cas el principi sempre serà que no cal fer massa tall amb la navalla per trobar la carn de la poma, o no?

harmonia universal, valor o principi

El valor dels principis que configuren l’harmonia universal esdevenen autèntiques anècdotes si són observats a partir d’una visió limitada, molt limitada de les coses, amb les que es vol configurar un paradigma que ni tan sols albira a desenvolupar una mínima, una ínfima part en allò que és considerat, per altra banda, com un element consubstancial en la prefiguració del contingut històric o acadèmic que se’ns desvetlla als ulls, dia rere dia a partir de la funció que és, pròpiament el teatre de la vida.

Amar la vida, com qui estima la darrera cosa d’aquest món és una conteporaneïtzació del factor “valor”, del valor “principi”, que descobrim a mesura que ens anem incorporant a la vida, a la família mateixa com una institució que desenvolupa el context en el que ens cal parlar, dialogar, harmonitzar…

Definir com qui cerca el grial en un instant precís rodejat d’eternitat, l’eternitat dels qui se senten beneïts, dels qui s’aventuren a redós d’una vida complexa i difícil, emprendre el camí que ells, van emprendre fins al final dels seus dies i hores d’ara el valor de les coses ha canviat substancialment a partir del model mitjà que hi assistia.

Un bé nomenat veritat

La veritat, se’ns presenta com un bé preuat que rarament pot ser una moneda de canvi en diferents estadis de la nostra vida, segurament en el món dels negocis jurídics, on el modelatge del contracte esdevé un paradigma heretat dels romans, això, que hauria de definir fonamentalment el negoci jurídic, i per tant totes aquelles relacions que del dret se’n deriven venen afectades per la possibilitat o impossibilitat de determinar el bé com a element substancial en la configuració objectiva de la voluntat.

De fet podria establir-se un principi paradigmàtic, o el que és el mateix la determinació d’una paradoxa que estableix la bondat del mercat en totes les relacions que se’n deriven, però alhora el maleïment del mateix i la necessitat de corregir-ne els efectes perversos que la seva manca pugui generar.

Podria ser cert doncs que en el món de la política, que encara no és vist com un autèntic negoci jurídic, la determinació del bé com a font de generació de vincles entre el mandat que no reconeix els procediments democràtics, esdevé un signe que hauria de quedar perfectament blasmat en les interpretacions que com a ciutadans receptor del producte que se’ns ofereix estem disposats a vindicar.

Models

Mentre ens movem pels nostres paradisos personals, recorrent les nostres ànsies i solventant problemes i cuites, el nostre cos social es debilita, passem a formar part d’una paranoia col·lectiva que ens descriu una societat que, mancada de valors, cerca com l’individu mateix la seva pròpia realitat, la conformació nova, a partir de les noves essències i els nous models que han de sorgir, el paradigma està canviant, però encara no s’ha produït el canvi, encara ens movem en els models de postguerra, amb els mateixos tics, fins i tot les modes es recreen una i una altra vegada, perquè les formes en la indumentària ens defineixen exactament com som per com vestim.

Resulta difícil de vegades entendre la nostra pròpia evolució com a europeus, la complicada vida que ens ha estat donada en viure, guerres fratricides que han recorregut el continent, per defensar no se sap ben bé que, però que ens han portat a desestructurar la nostra civilització, a tenir els morts per bandera que és reivindicada en la següent generació. De fet, resulta talment difícil d’aconseguir que ens considerem germans, oblidant banderes i fronteres. Si aquesta no és la retòrica convencional a l’ús i fins i tot els sobiranistes que per tot arreu d’Europa n’hi ha ho veuen des d’una altra perspectiva.

En tot cas, potser el recurs fàcil, o no tant a pensar en Paris, en la seva intel·lectualitat, en la seva essència ens podria treure d’aquest mal que ha recorregut el nostre país durant tants de segles. Una amiga es mostrava recentment admirada per aquesta ciutat i em reconeixia la raó que tenia quan la defensava no tant com a destí turístic que com a model de vida. En tot cas el só, i la paraula de Edith Piaff, ens permet amb el seu accent de retrobar aquella particular cadència que a mi em té enamorat.