Els cínics eren una corrent filosòfica a la Grècia clàssica, que res té a veure amb l’expressió “Cínic” a que em refereixo, com podreu comprovar, tot i que aquesta escola socràtica menor té alguna semblança amb les propostes d’alguna de les organitzacions antiglobalització.
L’Escola Cínica, fundada per Antístenes en el segle IV a.C., fou una de les anomenades "escoles socràtiques menors". El seu lloc de reunió era el Gimnasio Cinosargo ("Gos Blanc"), per la qual cosa se’ls va anomenar "Gossos", apel·latiu quina utilització justificava també la seva forma de vida errant i el desarrelament pels bens materials dels membres de l’escola. Aquesta denominació era reconeguda per ells com un honor: Antístenes s’anomenava a ell mateix "L’Autèntic Gos" i el seu deixeble Diògenes s’anomenava com a "Cínic" ("Deixeble del Gos"). El cinisme, més que una filosofia, fou una forma de vida, la majoria de les vegades esforçada i exigent.
Els cínics despreciaven els bens materials, els plaers, les passions, les normes socials i els lligams nacionals. Afirmaven que les costums, les creences religioses i les lleis es trobaven en oposició amb la Natura. Veien a la civilització com una cosa artificial, anti-natural i menyspreable. Consideraven com una virtut autèntica el viure conforme a la Natura, amb autarquia i autosuficiència. Valoraven més una vida salvatge que una sotmesa a les regles de la manada, una vida senzilla que una de refinada i alienant. A diferencia de Sócrates, qui concedia gran importància a lo social i a lo intel·lectual, els cínics trobaven la virtut en tot lo individual i lo no intel·lectual. Per això és que no van elaborar una doctrina moral sistemàtica sinó que es van constituir ells mateixos en testimonio de la virtut, la qual cosa no es un saber sinó una manera de vida ascètica, d’abstinència i autocontrol. Sostenien que la felicitat sols pot aconseguir-se per la independència o la autarquia i miraven amb despreci a aquells que inútilment la buscaven en el plaer i les riqueses. Practicaven la no satisfacció dels plaers artificials o culturals i el domini dels naturals.
Malgrat la seva doctrina antiintelectual, continuaven anomenant "savi" a l’home virtuós, quan viu la autarquia, el domini de sí, perquè entenien que és qui entén i sap. Amb el seu estil franc i provocador desconcertaven als seus contemporanis i despullaven tota la seva hipocresia. (Por això el veritable sentit de la paraula "cinisme" està associat al recel por la natura humana i a la actitud irrespectuosa davant las convencions socials.) Feien deliberadament allò que els demés es guardaven molt de fer per pudor o costum, reafirmant així la seva independència.
Així doncs, el significat de la paraula ha canviat en molts sentits, perquè ara podem descriure com a cínic, i especialment en política, aquell que utilitza els arguments per aconseguir allò que li convé, amb totes les arts al seu abast, i amagant si cal raons i sentiments, aquí si que podem trobar una similitud, com veieu, el cinisme ara no és una corrent filosòfica, però manté allò de ser una actitud de vida que en política és molt visible i podríem afirmar que cínics són aquells que et fan el llit, en llenguatge planer de carrer, com també l’actitud de qui proposa una cosa però en el fons el fi pretès n’és un altre i per tant la de qui utilitza a aquells que creuen a ulls clucs en la proposta inicial, com també ens hi podem referir a la d'aquells que fan veure en determinades situacions com si res no hagués passat, de ben segur que tots, absolutament tots en coneixem alguna mostra ben propera.
A la foto una reproducció escultòrica del fundador de l'escola cínica, Antístenes.
