Tothom tenim una o altra història respecte de les hores viscudes durant la “intentona” colpista del 23 de febrer de 1981, 17 hores de “cop d’Estat”, “assonada” o com ho vulgueu batejar, un fet que ha marcat inexorablement la que aleshores era la jove i fràgil democràcia espanyola i que continua fent sentir un esglai en el cor quan es recorden els fets, que amb la perspectiva dels anys, poden semblar còmics, per la suposada improvisació i xavacaneria dels colpistes, però que va tenir totes les democràcies occidentals pendents del que aquí succeïa i per descomptat a tots els demòcrates d’aquí i d’allà, també.
Jo era jove, complia el meu servei militar a la Capitania general de Galícia, a La Corunya, nucli també de colpistes, i aquella tarda la del “tejerazo”, agafava el “gallego”, l’Express que tot sortint de Barcelona, arribava fins a la capital gallega. Tot era silenci i el tren mig buit, contràriament al que succeïa normalment, els pocs que hi érem hi estàvem amb l’orella pegada als aparells de ràdio i en arribar al meu destí l’estació amb una presència inusual de policia militar, a la recerca de caps amb poc pel, és a dir de soldats i per sort jo en duia molt, privilegis del destí on era, que em va permetre de passar inadvertit i evitar de ser “acuartelat” o molt pitjor, de sortir al carrer..., o sia que sense pensar-ho dues vegades em vaig dir, ni boig pots anar-hi!, o sia que fins que tot no va tornar a la “normalitat” a mi no em van veure el pel, mai més ben dit.
Certament la generació que en aquelles dates acomplíem amb les nostres obligacions militars, i que en la majoria dels casos després vàrem lluitar per a que desaparegués aquesta obligació –i ningú s’ha estripat les vestidures per quelcom que contravé la Constitució i sinó llegiu el seu articulat- també en coneixem d’actituds, posicionaments i silencis que hem conegut, d’un fet que al meu entendre es va saldar com bonament es va poder, no se si amb la intervenció reial o no, o realment per l’esforç del govern provisional de Secretaris d’Estat que es va crear o si hi va haver pressió internacional mediadora o senzillament perquè alguns dels colpistes eren uns ineptes.
En tot cas val a dir que la nostra jove encara ara democràcia és hereva d’aquests aconteixements, no tant perquè d’alguna manera van possibilitar la consolidació d’una opció forta en la matriu política del PSOE, en front d’una UCD exhausta i en franca via de descomposició cap a un CDS que no va saber aguantar posteriorment el desgast electoral - val a dir que AP aleshores era testimonial i reducte d’històrics franquistes -, com perquè d’alguna manera la “intentona” va suposar un efecte de percepció col·lectiva que permetia trencar, si existia, amb la consciència del que s’ha pogut anomenar el franquisme sociològic, una mena d’efecte pervers, com una tipus de síndrome d’ Estocolm que acostuma a succeir a les societats on els seus dictadors moren al llit, en un país amb una alta ràtio de politització activa, però on els hereus del franquisme en forma de liberals i democristians atreien en principi les simpaties del que s’anomenava la transició tranquil·la.
En som hereus d’aquella farsa, o no tan farsa, perquè a partir d’aleshores el treball de cohesió democràtica va ser una de les fites, tot i que, també val a dir-ho, es produïa una estranya adhesió al concepte mateix d’Espanya, que encara dura, que no albirava ja al 100% el model federal introduït pels pares de la Constitució mitjançant subterfugis semàntics en el propi text, i malgrat tot quedava definit molt més a prop dels conceptes de l’Estat descentralitzat que del federal, amb dos realitat permanents: Catalunya i el País Basc.
I ara, 25 anys després ens estem plantejant aquell model d’Estat que ens dibuixa la pròpia Constitució, si no se’n fa una lectura integrista, és clar, i per això val a dir que convé recomanar a aquells que la facin, que seria molt convenient que no hi hagués soroll de fons i que la dialèctica no abandonés les dinàmiques parlamentàries, perquè tot, absolutament tot, ha de passar per aquesta via, la de la discussió parlamentària, que enriqueix el concert polític dels Estats i les nacions.
I ara, 25 anys després ens estem plantejant aquell model d’Estat que ens dibuixa la pròpia Constitució, si no se’n fa una lectura integrista, és clar, i per això val a dir que convé recomanar a aquells que la facin, que seria molt convenient que no hi hagués soroll de fons i que la dialèctica no abandonés les dinàmiques parlamentàries, perquè tot, absolutament tot, ha de passar per aquesta via, la de la discussió parlamentària, que enriqueix el concert polític dels Estats i les nacions.
