dimarts, 21 de febrer de 2006

Dels partits de masses als partits escombra o professional electoral




El dissabte assistia al ritual de que es doten els partits, en l’autocomplaença d’establir allò que s’ha fet, del que es podria haver fet i no s’ha fet i d’allò que els altres han de fer. Cada cop estic més convençut que el model de partits està en la via final, i contràriament al que pensava fa uns anys, crec que el model americà de l’anomenat “partit escombra” s’acabarà imposant.

El model de masses està, doncs, esgotat, i més quan cap dels grans partits és assemblearista i tendeix a la fórmula de delegació i reunió en una periodicitat que fa que tot quedi en mans d’uns quants; per tant, l’existència mateixa dels partits com una estructura de debat és, no ja utòpica, sinó falsa, en el sentit que el model que ens proposa la ciència política transatlàntica ens descobreix la importància dels grups, és a dir dels electes en els diferents àmbits: local, regional, etc., de manera que són ells els qui estableixen les polítiques i per tant el partit no es necessita si no és com a dinamitzador electoral, aspecte aquest que fins i tot tendeix, i és una cosa lògica que així sigui, a la professionalització en utilitzar valor i paràmetres de la sociologia electoral, associats a la mercadotècnia.

Avui l’existència d’importants conductors de missatge, com ara la televisió i Internet, per no dir la ràdio, permeten que no sigui necessària una xarxa d’acòlits de cap formació, doncs el possible elector, o en el seu cas, el receptor del missatge ho rep, i directament, del líder en qüestió, sense intermediaris, per tant se sostreu d’una de les funcions partidàries, la transmissió del missatge, que per les noves tecnologies de la informació i la comunicació eliminen la intermediació, ara innecessària, com a la fí ho acaben sent també els polítics intermedis, els que abans controlaven els aparells territorials de les organitzacions polítiques, en jugar a favor d’aquest control les distàncies insalvables, que fins i tot ho eren per la comunicació, la qual cosa ja no passa ara.


De fet, hi ha dues teories al respecte, la que apunta Otto Kirchheimer, de l'Escola Sociològica de Frankfurt, qui al final de la dècada dels 60 al segle XX va crear l’expressió de partit - escombra, no pensava en una organització quina base electoral s’hagués fet tan heterogènia que li permetés representar a tot l’espectre social, doncs aquest autor sabia que aquests trets no han caracteritzat mai, ni probablement caracteritzarà mai a cap partit.


Per la seva banda Angelo Panebianco, de l'Universitat de Bolònia, amplia i actulitza la definició de Kirchheimer sobre els partits escombra en crear un nou concepte, el concepte de partit professional – electoral amb uns trets definitoris clars com els dèbils lligams organitzatius de tipus verticals i que va dirigit a tot un ample espectre electoral, una posició de preeminència dels representants públics, amb una direcció personificada, una financiació mitjançant grups d’interés i a través de fons públics, amb un accent posat sobre els problemes concrets i sobre el lideratge i on el paper central el posen els arribistes i els representants dels grups d’interés a l’organització.