dimecres, 13 de setembre de 2006

No pensis, no parlis, no raonis: calla!



Recentment un amic (?!) em deia que parlava massa, que pensava massa que calia callar en definitiva. També és cert que d’altres amics em feliciten constantment pels meus comentaris al blog o per les meves reflexions als mitjans o simplement en converses de grup.

Una cosa és clara, la intransigència, la majoria de vegades, respon a la por, bé al conflicte bé directament a la crítica o també a la por del raonament positiu. Fonamentalment la manca d’arguments acostuma a ser la causa de l’aventura que porta a desitjar el silenci.

Tot això em porta a la posició que una determinada part de la nostra societat, fonamentada en la campanya orquestrada per determinats mitjans de comunicació, ha emprès amb Pepe Rubianes. Certament no hauria pogut tenir millor publicitat que veure com la carrinclona hispànica rebutja les opinions versades amb el seu estil càustic, per una banda, i la creació intel·lectual sobre Lorca, per l’altra.

El cert és que tornem al principi i quan no es pensa en els ciutadans com he dit en altres post, quan el pensament polític viu amarat del fet identitarista, d’un o altre signe, aleshores veiem com el nostre capital és refractari a tota mena de progrés, a tota mena de dialèctica. Hem de pensar en clau individual per poder establir unes variables col·lectives que ens conformin com una societat post-moderna.

Estic convençut que una part de la societat madrilenya i espanyola en general lamenta, i profundament, aquest subtil boicot a l’expressió, però hem d’estar amatents, perquè ara és la cultura, però demà potser d’altri. Per això cal aixecar ben alt la veu i dir: Pensa, parla, raona, no callis mai, no defugis el debat intel·ligent, perquè d’altra manera faríem bo el clam feixista que deia: que piensen ellos, o com li he sentit a dir a algú recentment en aquestes contrades: sort que tenim algú per sobre que pensa per nosaltres; eggs!!!.