diumenge, 11 de novembre de 2007

Contra les dictadures: cultura


Em recorda, per la seva barbeta aixecada, la seva prepotència i la seva versió “tanqueta” a la manera i les formes d’aquell dictador Italià, potser amb la veu també semblant, ben diferent de la del dictador espanyol, de veueta fràgil, com de nena.

En tot cas, gent que deixa les normes universals d’urbanitat i cultura, que fa de la democràcia la seva perversa forma d’entendre les coses i la maldeja com els interessa, com ho va fer aquell nan de bigoti curt a centre europa que també va participar en unes eleccions i mira com va acabar tot plegat. Segurament el seu pare, o els seus caps a l’exèrcit li van ensenyar que cal esperar el torn per parlar, si estem en una reunió i que les idees, les idees dels altres sempre cal respectar-les, perquè ningú té l’axioma de la veritat absoluta.

L’insult, la verborrea fàcil, la seguretat que no és més que una gran mostra d’inseguretat el fan servir de “tonto útil” per als seus fins, usant d’un vell caduc que malda per sobreviure en un règim que comenta ja la seva recta final, que lluny estan del model xinès déu meu! Potser amarat de l’esperit antillà que viu la vida com viu la mort, sense cap mena de valor. La història ens ensenya i molt dels principis que ens han inspirat al llarg dels darrers dos segles i mig.

La Bastille aquell símbol de la injustícia regalista pressa pels sans coulottes ens ensenya i ens recorda com són i com han anat les coses als llarg dels anys, ara aquest obelisc a la Place de la Concòrde que m’envia un amic viatger em serveix per ilustrar aquest post sobre un dictador americà que vol reinventar el socialisme. Potser li caldria llegir una mica, només una mica al senyor de Caracas, no pas gaire.