dimarts, 6 de novembre de 2007

A peu dret...


A peu dret, en la foscor de la sala marcada per les seves columnes de ferro, banyades per un esmalt gris, com fràgils braços que suporten aquelles acerades bigues que conserven encara el seu esmalt rogent. Com podríem observar el que és inobservable o escoltar la música com qui es creu valedora de la teva pròpia llibertat si et deixes transportar per les notes que reboten una i una altra vegada amb les columnes però també amb la gent que espera pel darrer só, per la darrera cançó que havia de ser, probablement dalt d’un escenari rodejat amb roba negra i amb tuls per acomboiar la presència.

El silenci una vegada més podria ser un bon company de viatge si no fos perquè el silenci de vegades, només de vegades pot significar derrota, però ben al contrari, n'estic convençut que ens aporta aquell plus de saviesa que és la darrera cosa que realment podem trobar en la nostre pròpia realitat, si a més ens hi acompanya la música que regalima per la catifa de pedra que repenja a les imatges que pengen i ens expliquen com sóna arreu del món.