divendres, 23 de novembre de 2007

Gràcies, mestre!


Rodejat del blanc intens que feia d’aquell lloc un autèntic lloc de culte, he sentit les emocions primàries que et transporten a l’infantessa i aquella admiració secular que he sentit sempre pel meu mestre, pel meu amic, aquell home ara menut, de barba estranya, xapat de cara, d’expressió de mestre, dels d’abans, d’aquells als que admiraves per les històries, per la vida que sempre et transmeten.

Sentir-me a prop d’ell, com flirtejant amb la nostra historia, amb la nostra bonica historia d’amor, recordar com d’ell vaig aprendre tantes coses, com amb ell continuo apreciant aquells matisos, aquells missatges, aquelles veritats que ens dona la vida, quan ha volgut agafar-me la mà i transmetre’m amb els porus de la seva pell la seva estima.

Parlar de la seva pintura, es recrear-me en la distància i veurem transportat en la historia a través de l’abstracció en les formes i els colors propis de la seva realitat mateixa que el fan únic i intransferible, diria jo, una peça fonamental en la meva manera d’entendre l’art i de concebre tota la mateixa historia de l’art en la manera com ell em va ensenyar a gaudir-la.

Encara avui ens explicava histories, ens recordava com ens va ensenyar a gaudir del negre, el color que mai s’ensenya, o com les formes no tenen una línia que les ressegueix o l’anècdota de l’aprenent de Rafael, tot treballant els pigments per fer el color, “fins que feia olor d’all”. M’hauria volgut asseure al terra, amb ell, com quan érem a classe, i gaudir d’una explicació magistral, del saber que et transmeten els anys, però també la consciència d’una persona bona, d’un ser especial que en la vida ens és donat de conèixer i gaudir, una excepcionalitat de la que m’enorgulleixo.