dimarts, 13 de novembre de 2007

Netocràcia


Quan recentment em convidàvem en una escola de quadres a parlar sobre la nova forma de fer política, la política 2.0 com es diu ara, la política mitjançant de la xarxa, el fenomen blogger sobre el que ja he escrit alguna vegada, pensava que aquest divertimento que pot suposar per alguns de nosaltres, articles curts, una fenomenologia essencialment epistolar, un llençar als buits del silenci teranyinòs sense esperar res a canvi, ni tan sols influenciar sobre res o sobre ningú, sembla que és alguna cosa més, si tenim en compte els darrers estudis sobre el particular i la realitat de la xarxa política mateixa com ha posat de relleu recentment algun micro estudi, fet a partir de la incidència dels blogs polítics en la xarxa on determina d’una manera més o menys fiable el valor que els blogs cobren en els rànquings que poden establir motors de recerca com Technorati o Alianzo, en funció de les visites, els enllaços, les referències o l’existència mateixa en blogs de blogs.

De fet per citar alguna font, la consultora de màrqueting Forrester Research, coneguda per alguns altres estudis en els entorns de la xarxa i el màrqueting, publicava fa alguns mesos un investigació sobre la dimensió dels blogs en la xarxa, de les pàgines web o bitàcoles, com en vulgueu dir si ens resistim a utilitzar la terminologia saxona, de fet el curiós del seu estudi és que com en la societat, un 50% dels blogs estan inactius, fidel reflex de la pròpia realitat. La consultor planteja una col•lectivitat definida substancialment per molts pocs grups; els que anomena creadors, aquells que publiquen blogs i pengen vídeos, fotografies, etc. que situa en un 13%; els que anomena crítics, aquells que fan comentaris als blogs, voten, etc, que situa en un 15%; els que anomena col•leccionistes que utilitzen fonamentalment RSS, tags o núvols, en llenguatge blog que situa en un 15%; els que anomena socialitzadors, aquells que es donen d’alta en xarxes o blogs de blogs que els situa en un 19%; els que considera espectadors, els que llegeixen realment blogs i que els veu com un 23% i els realment inactius, que així els anomena que els situa en un 52%.

En aquest context sembla que també és possible deduir a partir de procediments més o menys científics, però amb una certa confluència de dades i per tant sempre subjectes a una interpretació més o menys acurada de la realitat de la xarxa com element difusor d’idees i en particular a partir del fenomen blogger, que certament la tendència, que es planteja per una especial particularitat humana de definir en paràmetres concrets d’importància tot plegat, també en la xarxa, no és ja el fet que en un principi era allò important d’entrada, com el fet d’aparèixer en la primera de les pàgines del google si eres objecte de consulta, ara allò important és en si mateix l’existència en els criteris de compilació estadística, la cita, el rànking, de manera que es conforma aquella netocràcia que defineix el valor o el perfil d’influència d’un o altre blog, que anirà directament lligat al meu entendre a la capacitat d’influència en l’entorn i el context de consulta.

De fet altres observacions apunten que els creadors autèntics de blogs que es mantenen permanentment actius acaben essent un 1% dels que es mouen en la xarxa, si tenim en compte que aquesta posició afecta també als que poden parlar d’elements pròxims a la política i per tant amb una certa capacitat d’influència sobre un 5% aproximadament que serien aquell sector crític, els que pengen comentaris i accedeixen a la xarxa activament i consulten, independent dels percentatges sensu strictu, podem observar com les dades ens plantegen una proporció determinada de qui escriu sobre qui critica en el sentit de comenta, de manera que tant si és 1/1 com si arriba a 1/5 s’estableix un criteri amplificador i agregador de noves elits, més o menys intel•lectuals, que afloren en l’univers de la xarxa com una oligarquia subjecte a la difusió de les idees a partir de formats més convencionals i menys formals.

La conclusió i recomanació seria la de mantenir doncs les expectatives reals sobre la xarxa, no com a nous centres de representació no electiva, però sí com a nuclis de configuració del nou model de democràcia participativa a partir de una component netament estamentària com tendia per ella mateixa a articular-se la societat tradicional, la societat 1.0, mobilitats a banda.