diumenge, 3 de febrer de 2008

Democràcia dialògica


Mentre intentava d'escriure alguna cosa que tingués sentit, alguna cosa que poder dir ni tan sols original, pensar potser, escoltava el ressò d’unes paraules que impregnaven l’aire mentre em deien que l’odi i el racisme només seran extrets de la condició humana si hi injectem música i amor; diuen que això ho va dir Bob Marley; no se ni si tant sols és veritablement certa aquesta atribució, però en tot cas quan la meva gata acluca el seu cos i arqueja les espatlles expectant, descobreixo que el contingut pot tenir algun sentit de transcendent, en un món que necessita potser saber que els valors ens són propis, valor que no estan perduts ni amagats, on en la recerca estem descobrint en ells la virtut essencial que ens fa a tots plegats humans, encara que ens entestem en esdevenir quelcom distant i distint del zoon politikon (ζῷον πολιτικόν) a l’animal polític que ens descrivia Aristòtil, en un dibuix de l’essència social i real, també moral de la nostra humanitat, consciència de la realitat mateixa que esdevé ignorada tantes vegades....

Convertir les nostres realitats existencials en una definició del “jo”, del “nosaltres” sempre enfrontat al “ells”, als “altres” valors que defineixen, de vegades, la percepció de l’enemic, de l’adversari en una guerra individual que ja ens va ser descrit en l’àmbit del cosmopolitisme post modern per Ulrich Bech o Antony Giddens o que reprèn Chantal Mouffe, una condició que estableix l’escenari que es crea com un “locus antagonii” que descriu totes les formes de representació política a partir de la distinció d’adversaris en un camp de batalla en relació directament proporcional a l’emergència de l’antagonisme com una concepció ontològica sempre present.

El nou individualisme, estableix una dinàmica que ha estat analitzada per personalitats de la sociologia , un veritable desafiament a les formes de fer política que se sustenten en els models tradicionals, el que es percep com una possible als principis societaris i per tant situant en ruptura els principis de la responsabilitat individual i la responsabilitat col·lectiva, tot i que hi ha qui entén aquest nou individualisme com aquell que contribueix de manera substantiva a una nova centralitat democràtica que va més enllà, molt més enllà del concepte clàssic de les abscisses dreta o esquerra, s’està destradicionalitzant el model democràtic que passa a convertir-se en opinió dels experts en una democràcia dialògica, que hauria d’implicar la confiança de les persones llegues en els experts, confiança que hauria de substituir la confiança ordinària, que hauria de portar a la reforma del sistema d’experts en les esferes públiques democràtiques, per debatre i escoltar, escoltar i debatre, fent de la discussió pública un pas decisiu cap a la reflexivitat social, una relació pura, no obligada, del jo/nosaltres i l’oposat ell/els altres.