dimarts, 12 de febrer de 2008

Descobrir....


A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.


Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.