dimecres, 6 de febrer de 2008

L'amplificació del teixit de classe


De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).



(1) l'al·legoria de la caverna