diumenge, 10 de febrer de 2008

Escletxes


Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....