Tot recordant De Gaulle

Diu Steffano Bartolini, en referència al lideratge del general Charles De Gaulle, que, aquest era: “conscient de ser un líder quin carisma es creixia en èpoques de crisi”. El general De Gaulle, en l’estudi de Bobbio, Mateuci y Pasquino[1] que inclou l’article de Bartolini, se’l considera “un mestre en l’art de crear, de tant en tant, a través de l’estil i dels temes de la seva política exterior, situacions de tensió, petites crisi que rejovenien les seves apel·lacions.”; en aquest sentit, en destaquen els politòlegs italians que: “la capacitat de capitalitzar l’atenció dels francesos li permetia (al general) refermar simbòlicament els seus valors revelant-se contra l’hegemonia de les superpotències”, però De Gaulle dimití al 1969, malgrat el seu carisma enderrocat per un referèndum de reforma del senat i de regionalització que no va aconseguir de portar a bon fi, de manera que aquella mena de bonapartisme que suposava el seu bagatge ideològic, com reconeix el mateix Bartolini, no va ser capaç de “liderar una crisi interna d’ impromptu exclusivament social”

---

[1] Bartolini, Stefanno. “Degaullismo” a Bobbio, Norberto, Mateucci, Nicola y Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la Política. Ed. Siglo XXI. México DF. 2000. Pag. 438

Jenny

Els comptadors  d’històries, en la mitologia de tots els pobles, han estat sempre persones de saber que han recorregut camins i llocs, replegant aquelles històries que la cultura oral transmetia i que de vegades es perdien en la nit del temps, una energia que les societat modernes trobem en els artistes, en els escriptors, en els creadors en general, però aquella intensitat viscuda, aquelles realitat màgiques que transcrivien els comptadors  d’històries, ja mai més les trobem…. o potser sí?

 La realitat és tota una altra en un món on el saber antic ha estat substituït per la immediatesa i  l’ eliminació de tot allò que pugui representar l’esforça intel·lectual, aquell que és l’autèntica revolució en el món de les idees, on caldria arribar per esdevenir una societat complexa i madura, on els lideratges s’haurien d’establissin, si més no,  a partir de l’experiència i el consens com a base sòlida. Que hem après de les antigues civilitzacions? Que ens han ensenyat doncs? Si preguntéssim avui a qualsevol creador d’opinió, a qualsevol líder qui era "Jenny", segurament com molta gent d’ordinari ens remetrien a alguna novel·la, alguna pel·lícula o fins i tot a la mateix ignorància i és clar, mentre la “Jenny” no perdura en la memòria de les generacions del present s’esquartera  el saber, també el mític saber en la construcció de la nostra darrera etapa de civilització i difícilment es poden aportar solucions, sense entendre o sense comprendre el nostre trànsit en la creació complexa de l’entramat social del liberalisme clàssic, però clar, aquest terme s’usa com una moneda de canvi, sense contingut, buit de les essències que conformen la nostra pròpia realitat....  

 

 

 

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge

Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

The first day on the new world

Obra: "Clau" de Joan Brossa

Quin és el valor de les paraules?, Quin és el valor dels gestos?, Quin és el do inconegut que fa tenir confiança cega? El cert és que tot està situat pròpia i adequadament fora del que és la història, dels seus pretèrits, dels seus futurs, emmarcant un present que construeix un principi civilitzacional que pretén d’extreure’ns de les enyorances, de les tristors, dels neguits, de les angoixes, suportant el que calgui. D’això se’n diu capacitat de lideratge. Però les afirmacions brillants i rotundes, només són brillants i rotundes, si dient-les, qui les diu, aquestes assoleixen la credibilitat del gentil, no pas la del convers, la credibilitat de qui és conseqüent amb la sensibilitat i la raó de ser d’aquesta raça, la humana, que manté en el seu codi genètic aquell insomni auster del principi dels temps.

Deia Carner en “La paraula en el vent” (1) , l’any 1914: “Oblida que he cedit encara a vils conjurs; perdó de no haver vist el bell senyal on fines, que amb la seva ombra de grans ales vespertines, ha segellat per Déu tots els camins obscurs”, segurament aquests versos en els que el poeta ens recrea el seu divendres sant, puguin servir-nos per descobrir valors ocults en les immensitats auríferes de la nostra consciència i celebrar, potser, aquell nou adveniment, sense grans festes, en l’equinocci que apaga la llum com també la terra i la prepara per un nou temps de sincera complaença.

Qui diu reconèixer el final de la història, potser descobreixi, només, el final d’una història, aquella que entristeix el món lluny dels tòpics, però potser si escoltéssim de nou al poeta, quan ens diu: “i tant he amat, que se’m diria mort”, descobrirem, com segles enllà tot ha estat compost sobre els malsons primeginis en lloc del vigor dels principis. Ara, com ell diu, “hem quedat només els homes....”, només cal preguntar-se: ho sabrem fer?

(1) Josep Carner. La paraula en el vent. Edicions 62. Barcelona. 1984.

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.

Valors

Saber que en la prudència s’hi amaga tot un món que et permet, però, des del silenci més ben intencional descobrir-lo i fer-ne partícips a la societat mateixa, a l’entorn que es vol transformar, perquè tot està en profunda transformació, fins i tot nosaltres mateixos canviem dia a dia mentre recollim experiències, però la recerca de la justícia i el bé social requereix un lideratge ferm, sustentat en els preceptes i els valors que atorguen els principis antics que donen, a la vegada, sentit a la vida humana, des de la perseverança, amb la paciència com aliada, recorrent els camins sense deixar-nos arrossegar per velles lleialtats i tòpics mal entesos. Descobrir en la simplicitat de les coses aquella essència que dona sentit a tot plegat i que ens permet no distreure’ns en el nostre camí per circumstàncies banals i afegides, perquè no hi ha res amagat sota el sol ni la lluna i tota veritat acaba aflorant, encara que de vegades et puguis sentir sol en la defensa d’uns ideals, d’uns dogmes, però en la modèstia, la tranquil·litat i el respecte és on es troben les virtuts extenses de la nostra consciència.

El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier