Benvingut Alain D. Solomont

El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.

El nomenament, però, d’un politòleg, determina el perfil d’anàlisi de la "referència" espanyola per part de l’administració Obama-Biden, el que cal observar des d’una perspectiva distinta a com pot imaginar-se, avaluant-ne aspectes que puguin entorpir, per exemple, el desenvolupament de politiques actives al continent llatinoamericà, al nord d’Àfrica o al proper orient, tres àrees que són geoestratègicament significatives i en les que es proposa desenvolupar noves politiques, o al menys fer-ho des de perspectives diferenciades que no volen intervencions fora de joc i/o excèntriques.

Curiosament, però a banda del retard, els mitjans de comunicació no destaquen aquest perfil del nominat candidat a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en destaquen el seu perfil empresarial i la seva filiació religiosa jueva, aspectes, per altra banda que no fan sinó per una banda refermar aquella primera instrucció acadèmica rebuda on en els USA, com succeeix també a França, la capacitat i la determinació fan que només siguin aquests qui accedeixin al alts càrrecs de les respectives administracions i fins i tot dels primers nivells empresarials, cosa que, evidentment, no succeeix a España, i per l’altra definir el nivell de relacions que pot dur el representant del govern dels Estats Units, al menys com a punt estratègic de contacte, lluny de les ambicions de determinades apostes, i molt més enllà de les pròpies que es puguin considerar, on no hauriem de deixar de banda l'observació crítica dels sistemes de salut europeus.

---

[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.

(*)THE WHITE HOUSE

Office of the Press Secretary

_______________________________________________________

FOR IMMEDIATE RELEASE August 6, 2009

President Obama Announces More Key Administration Posts

WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:

• David C. Gompert, Principal Deputy National Intelligence Director, Office of the Director of National Intelligence
• William E. Kennard, Representative of the United States of America to the European Union, with the rank of Ambassador, Department of State
• Alan D. Solomont, Ambassador to Spain and Andorra, Department of State
• Robert J. Grey, Board Member, Legal Services Corporation
• John G. Levi, Board Member, Legal Services Corporation
• Martha L. Minow, Board Member, Legal Services Corporation
• Julie A. Reiskin, Board Member, Legal Services Corporation
• Gloria Valencia-Weber, Board Member, Legal Services Corporation

President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.

President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .

Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

Principis

Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.

Llegia recentment a Jorge Wagensberg[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:

1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.

És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.

Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.

En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.

Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu: “Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró[3], "...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat”

[1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments

Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.

Elogi de la bogeria

La bondat de viure entre llibres, de trobar-te un matí envoltat de les paraules que rodolen per la cambra, és que de tant en tant, molt de tant en tant, t’és donat de redescobrir alguna d’aquelles obres excelses que algun dia et vas comprar, no cregueu, cap volum enquadernat en pell ni gravat en or, un petit llibre, en aquest cas, d’un text que va escriure Erasmo de Rotterdam; feia temps que no sabia on el tenia i vet aquí que avui m’ha caigut a les mans, com per art de màgia, aquesta obra, « L’elogi de la bogeria »[1] que va escriure a principis del segle XVI, una obra que us recomano i que no és més que un sarcàstic tractat contra el poder, que venint d’un humanista, fa molt que pensar.

Si heu fet alguna vegada la pràctica d’agafar un llibre que us és conegut, que us l’heu llegit ja, agafeu-lo i obriu-lo per alguna pàgina al atzar i a l'atzar trieu-ne un paràgraf, a l’atzar la manera més democràtica de viure; us trobareu amb la grata sorpresa que aquest paràgraf descontextualitzat de la obra, del llibre que teniu a les mans, cobra sentit per si mateix. És el que m’ha succeït avui, aquesta obra l’he obert per una pàgina a l’atzar i això és el que ens deia Erasmo, fa 500 anys:

“El savi es refugia en els llibres dels antics, dels que aprén meres subtileses de paraules. L’insensat, en canvi, ho prova tot, i s’enfronta als perills, cara a cara i amb tot això, si m’erro, adquireix la veritable prudència. Això ho va veure ja Homer[2], encara que cec, en afirmar que el “neci aprèn pels fets”. Hi ha però dos obstacles principals per arribar a l’experiència de les coses: cert pudor que obnubil·la la ment i la por, que s’oposa a obra tant bon punt adverteix el perill. La insensatesa en canvi allibera generosament d’ambdós inconvenients. Pocs son els mortals que es donen compte de les avantatges que reporta el veure’s lliures d’escrúpols i estar disposat a qualsevol aventura. Però si algú prefereix cridar prudència a la que es basa en un recte judici de les coses, escolteu-me, per favor , i us diré lo lluny que es troben d’ella aquests que es vanten de posseïr-la”

Així doncs, tot un alegat que invita a la relectura d'aquesta obra, d'un pensador que és tingut molt en compte en els estudis de la filosofia i de la metodologia de les ciències socials, base substancial de la Ciència Política, perquè les seves referències són encara vigents, cinc segles despres.

[1] De Rótterdam, Erasmo. “Elogi de la bogeria”. Alianza Editorial. Filosofia. Madrid. 2005 (5ª reimpressió). pag. 68 2n paràgraf.
[2] Ilíada, XVII, 32

Terapèutica estival

No, no ha estat pas un silenci terapèutic, encara que ho pugui semblar, les meves obligacions professionals m’han allunyat, involuntàriament del meu contacte diari amb la xarxa. Aquest retir obligat durant aquests cinc dies, ha estat un autèntic calvari per a mi, acostumat com estava a la reflexió diària, a establir aquell diàleg permanent amb els meus amics i amigues, amb els meus lectors, alguns confidents, i fonamentalment per a poder aconseguir de posar sobre el paper (encara que sigui telemàticament) totes aquelles reflexions que per sanitat mental i ideològica cal anar descrivint línia a línia, tot expressant, des dels sentiments més personals fins a aquelles cuites ideològiques o científiques a l’entorn de les ciències socials, evidentment en particular la ciència política.

Obrir un parèntesi que podia semblar vacacional, tot i que no o era, haurà servit també per a provocar aquella recerca entre meus arxius mentals, que em permeti de treure'n alguna cosa d’ara endavant, tot i que sí que sembla que les vacances les podré agafar ja per fi després de la pantotxada dels contenciosos electorals sobre la Diputació de Lleida i els Consells Comarcals; treure deia, el millor de mi, en aquella prosa descoberta recentment i que em porta a escenaris diferents emotius, a viure, en definitiva, noves experiències a través del llenguatge.

És possible, per tant, que a partir de la setmana vinent hi hagi una certa cadència menor en allò d’expressar-me a través dels meus articles al blog, una cadència que anirà probablement vinculada a la obligatorietat del descans que imperativament cal fer en aquestes nostres feines i que jo em vull imposar, perquè la nostra indistinció horària habitual ens deixa, de vegades, a la intempèrie en allò de la necessitat del repòs i cal definir aquells dies en els que hem de ser forçosament nosaltres mateixos; val a dir que això no treu que el blog mantingui una certa renovació periòdica d’articles on intentaré de referir les meves visions de la vida en societat a partir del descobriment d’aquesta desconnexió, com es viu, com ho viuen els ciutadans i les ciutadanes que m'envolten i com es descobreixen a si mateixos en aquests moments de tranquil·litat, o potser no tanta, segons com es miri.

Un cita: Franklin

“[1]En qualsevol competència entre el poder i la paciència, opta per la paciència”


Qui aconsegueix de dominar-se a si mateix pot dominar el món, es diu. Ser moderat, prendre’s les coses amb calma i fer avinents les decisions encertades és una virtut que ens pot portar a l’èxit o al fracàs, segons si ens deixem o no portar per l’ímpetu.


[1] Franklin, Benjamín, (Boston, 17 de gener de 1706 - Filadèlfia, 17 d'abril de 1790) fou un polític, científic i inventor nord-americà, que va contribuir a la redacció de la Constitució dels Estats Units que se li atribueix.

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.