La nova cultura epistolar

T’asseus lentament davant del teu ordinador, amb aquella taula plena de papers i notes, acompanyat dels teus llibres, reflexions properes i llunyanes que resten sempre amatents a l’espera que les recuperis una i una altra vegada. Aquesta finestra al món que se’t presenta de vegades com una fusta de salvació en la que pots expressar els teus més profunds sentiments a modes de declaració epistolar, com aquelles cartes que en el segle XVIII van constituir també significatius llibres que ens descrivien situacions personals i socials, recordem si més no per a citar-ne dos “Les cartes perses” o “Las Cartas Marruecas”. Salvant les distàncies i els models de l’època, és probable que repetim aquells models amb els formats propis de l’etapa post moderna que ens ha tocat de viure, recuperant doncs antigues i bones costums que deixen de banda aquella intranscendent situació de l’individualisme globalitzant per esdevenir un corpus cohesionat a través de la literatura, de l’escriptura, on intentem de descriure passions i missions, deures i drets, visions i reflexions, i de tant en tant una mica de filosofia.

Aquesta senzilla i petita reflexió la faig quan la Maria Guardia, una bona amiga m’atorga des del seu blog el premi de blog solidari, descrivint aquest des del que llegiu aquestes línies amb un apressi que li agraeixo, no se si el meu blog predica precisament la solidaritat, en tot cas, potser si que darrera d’aquelles lletres, darrera d’aquells versos, darrera de totes i cadascuna de les reflexions que hi insereixo s’hi pot llegir un principi universal que descric en el zenit del blog mateix, com una estopa que descriu a modes dels antics les essències del que vol ser aquest conglomerat de paraules.

Ara em toca a mi d’atorgar aquest premi que vol ser com un esperó a continuar en el treball diari, en el treball a través de la xarxa, en descobrir-nos al món com una peça més el conglomerat social que pensa i té la sensibilitat de dir-ho, de parlar, d’escriure-ho, de mullar-se en definitiva; Els blogs als que vull guardonar amb aquest premi, perquè si, perquè em dona la gana, són:

El blog de la Joanna Martín, un blog nou, que encara té l’olor del forn calent, de pensar com el faria, on aquesta amiga analitza, recrea una notícia apareguda cada dia als mitjans i ens aporta la seva visió la seva perspectiva, una perspectiva nova al meu entendre on se’ns descriu ella mateixa buscant-hi la reflexió que ens proposa...

El blog de la Cristina Catarecha, una molt bona fotògrafa que també acaba de crear el seu blog, on a més podem descobrir que és una apassionada del dir i del saber dir, del veure i entendre al seu entorn el que passa i com passa.

Hi ha, però tant blog que podria rebre la consideració solidària, mireu els enllaços al lateral dret d'aquest meu blog, tants, desconeguts, amics i coneguts, de tot hi ha que em sabria greu, molt de greu, deixar-me’n algun. Per tant comprendreu que no en citi més, que doni per citats tots aquells blogs que d’una o altra manera em són referència, sabent que de vegades els blogs són en la ment de cadascú, els pensaments que poden o no transmetre’s en el decurs del nostre dia a dia, del nostre sinuós trànsit per la vida, on fem d’aquestes cartes a la xarxa el nostre valor com a persones.

Le regard du ciel ou le regard de mon chat

A la foto la meva gata "dolça"

Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

Nova harmonia

El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.

Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.

Benvinguda a la xarxa, Cristina!

La fotografia, una creació de Cristina Catarecha, un regal que agraeixo

Moments senzills

Em va dir que em faria un regal, tot parlant de com l’olor del bon brou impregnava les estances i et deixaven sentir aquells records de nostàlgia, de l’àvia, dels pares, de moments d’infantesa, senzills, permanent en la nostra memòria, com qui guarda un tresor. L’he rebut, aquesta fotografia que m’ha emocionat, el gris recreant el blanc i negre amb que es vivia, amb el blanc i amb el negre, sense matisos amb els que afrontar la vida mig segle enrera, i malgrat la distància, ens entusiasma de saber retrobar aquestes imatges gravades en les nostres retines infantils i remembrar, com ella em diu, quan va veure aquesta estampa, “el pensar en una casa acollidora, una estança fosca, fugint del calor, la “tele” al fons… llunyana, els ulls mig aclucats… somniant com passava la vida….”, com ella diu: “un moment perfecte, moments senzills…” si m’és permès de robar les seves paraules.

Per cert la imatge de Cristina Catarecha és del sud de França, ves per on!

Imatges que són silencis, silencis que són imatges....

Un amic, un bon amic, m'envia una referència relativa a una exposició que es pot veure del 15 al 28 d'0ctubre a la sala Sunka de la ciutat de Lleida; aquest amic sap, com ho saben els meus bons amics, quina devoció sento pel silenci, i és precisament el silenci el motiu d'aquesta mostra artística. L'autora Cristina Catarecha, la tècnica, la fotografia, però en la presentació un poema, un magnífic poema que no puc més que reflecteir en aquest blog, un poema sensible que ens invita a la reflexió, que recrea en llengua castellana, una llengua dura, amb una dolçor inusitada:

"La imagen como medio de expresión es mi
mayor búsqueda.
La alegría, la tristeza, el dolor, las carencias
sociales, las ausencias, la belleza, el
amor…… todas esas aristas que conforman
y rodean nuestra vida es lo que quiero
mostrar.
Una imagen. Tan sólo una imagen, sin
palabras, en silencio.
Que nos haga reflexionar y que nos haga
sentir.
Una imagen que solo tu mirada es capaz de
leer, de escuchar.
Imágenes que son silencios…… de mentira"