Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

el curs dels meteors

Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.

Imatges que són silencis, silencis que són imatges....

Un amic, un bon amic, m'envia una referència relativa a una exposició que es pot veure del 15 al 28 d'0ctubre a la sala Sunka de la ciutat de Lleida; aquest amic sap, com ho saben els meus bons amics, quina devoció sento pel silenci, i és precisament el silenci el motiu d'aquesta mostra artística. L'autora Cristina Catarecha, la tècnica, la fotografia, però en la presentació un poema, un magnífic poema que no puc més que reflecteir en aquest blog, un poema sensible que ens invita a la reflexió, que recrea en llengua castellana, una llengua dura, amb una dolçor inusitada:

"La imagen como medio de expresión es mi
mayor búsqueda.
La alegría, la tristeza, el dolor, las carencias
sociales, las ausencias, la belleza, el
amor…… todas esas aristas que conforman
y rodean nuestra vida es lo que quiero
mostrar.
Una imagen. Tan sólo una imagen, sin
palabras, en silencio.
Que nos haga reflexionar y que nos haga
sentir.
Una imagen que solo tu mirada es capaz de
leer, de escuchar.
Imágenes que son silencios…… de mentira"