No has de deixar...

No has  de deixar que la fatiga t’empaiti, tampoc has de deixar créixer les angoixes ni els planys que fumegen de les formes i els costums;  si optes, però, per cercar nous celatges, navegaràs per aigües fosques fins a la Llum i aquell sostre que encercla, com una bombolla, el teu entorn, serà esbocinat, quan hi arribis, atenent la teva voluntat,  esdevenint alliberat del món antic que has decidit d’abandonar, per recrear-te en nous colors i noves formes, en la raó essencial de la vida com està escrit d’antuvi...

© Albert Balada

21-10-2013

Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

Aquella crònica sentimental.....

No em resulta difícil pensar i escriure com el mestre Vàquez Montalbán, i el recordo encara viu baixant per les escales del claustre de l’IEI. Em sentia bé escoltant aquells textos que ens transmetien misteri, angoixa, misèria… Sí misèria, aquella misèria que és fruit de tota dictadura, on hi ha un art oficial, una faràndula oficial, uns còmics oficials. Còmics? Parlo de la comèdia, però també de la política i de la societat, com ens ho havia descrit sempre Manolo Vàzquez.

L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.

En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:

“…La sentimentalidad colectiva se identifica con una serie de signos de exteriorización: las canciones, los mitos personales y anecdóticos, las modas, los gustos y la sabiduría convencional. Todos estos signos exteriores son cultura popular y están configurados por los medios de formación de la cultura de masas...”.

Però ens parla Vázquez Montalbán només de cultura popular? Jo crec que ell vol anar una mica més enllà, ens vol descobrir l’atabisme d’una societat castigada en la iconoclàstica d’un règim que va viure i perviure algunes generacions a l’extint gèrmen republicà, com una memòria històrica, que intenta recollir-se i recrearse permanentment en ella mateixa i aquí és on neix la sàtira de l’espectacle que combina amb perfecció la seriositat del plantejament de l’escriptor amb el regne de l'humor fi.

És doncs l’espectacle, com la obra, un model de contra-cultura; acceptar el que hem estat, el que som com a anàlisi i reflexió, segurament, del que serem. Si som capaços d’afrontar el passat amb aquesta serenitat, sense apassionament, però amb l’ull crític suficient, amb la simpatia i el gest, l’humor i el rigor, també sabrem afrontar el futur, potser....?.


[1] Afinoguénova Eugénia, professora de literatura espanyola a la Universitat Marquette de Milwaukee (Winsconsin - USA)

[2] Vázquez Montalbán, Manuel. Crónica sentimental de España. Espasa Calpe. 1986. ISBN 8423921506, pag. 15

Guinovart

En el record, al darrer Medalla Morera

L’aire ens relata de vegades hexàgons de colors sobre línies d’acrílic resseguides i perseguides; pigments maldestres que empastifen o desfan els fangs del sentiment i l’angoixa quan de l’aura invisible dels infinits presents es desdibuixa la vida de qui ha estimat sempre de dir el que sent, a interpretar a partir de tot allò abstracte, amagat i convuls que pot semblar una ziga-zaga.

La petitesa del món es transmuta en un símbol repenjat damunt l’espora que cau una i altra vegada sobre un esmalt, sobre una fusta, sobre un metall que respira lentament el sentiment de qui el mima amb la punta dels dits, amb la suavitat de qui té cura d'un animal ferit, com protegint-se de tot el que l’envolta fins a fer-se refugi on el repic de les campanes ressonen una i altra vegada transmutant els temps imperfectes per la perfecció sonora que llança el só contra les parets murmùries, contra els seus segles enfosquits per pors atàviques i mil·lenàries.