Diuen els ensenyaments d'antic...

Diuen els ensenyaments d’antic, que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals que ens van ser donades, - preceptes simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme, instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un mandat,  fins a les més complexes, part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7..., tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton, Laila...  fan de transmissors, de les nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega de la Llei.

© Albert Balada

29-09-2013  

Cristòfol: somni

Escultura de Cristòfol a la Plaça de George Orwell de Barcelona

Leandre Cristòfol en una foto de Ton Sirera

El recordo encara, assegut a la dècada dels 80 en una entrevista que li vaig fer; ell amb aquella cara de nen que sempre, malgrat l’edat havia conservat, de nen entremaliat i humil, que destil·lava aquell aire d’artista, de creador, de mirada plàcida i de vegades absent, mentre parlàvem de París, del Japó, de l'art, de la vida i em descobria aquella immensa bondat d’algú que recrea plàsticament aquella essència vital que era el surrealisme que definia tota la seva obra, tota la seva vida.

Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.

“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “

Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.

Enllaç amb l'excel·lent dossier creat pel Museu Morera de Lleida amb motiu de l'exposició: "De l'aire a l'aire", organitzada conjuntament amb el Museu del Patio Herreriano, el Museo de Arte Contemporàneo Español de Valladolid i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales del Ministerio de Cultura, i que recull l'univers creatiu de Leandre Cristòfol en una mostra única que es pot visitar fins al 5 d'octubre

Seu del Museu d'art modern i contemporani "Jaume Morera": Carrer Major, 31, i Av. Blondel 40, baixos (edifici Casino). 25007 Lleida

Notes III: Quan hom prova...

A la fotografia restes d'una església cristiana bizantina de Drobeta-Turnu-Severin a Romania

Quan hom prova de respirar lenta i pausadament és com si el món anés a un altre ritme, com si la veu, la teva veu, esdevingués un lleu murmuri entre tota una munió de veus que sentides en una cadència temporal que les acomboia, fan en definitiva un murmuri que et porta a no entendre res, per molt que l’intel·lecte, quan n’hi ha, s’hi esforci i s’hi escarrassi per entendre una sola de les paraules, un sol dels mots, un sol pensament, una sola reflexió.

Segurament la respiració lenta i pausada et permet entendre que és equivocat voler anar més de pressa que el temps, per arribar on? La historia ens ensenya com els moments son irrepetibles i intransferibles i cal gaudir-los amanyagar-los i fer-los nostres, en el nostre imaginari particular, per recrear la nostra simbologia íntima, per això ens cal atenció, reflexió, la velocitat adequada i les referències lògiques que ens hem anat creant en el nostre inconscient. És molt probable que si hom prova aleshores de respirar lenta i pausadament el paisatge que se’ns ofereixi als nostres ulls no resulti tant diferent, però segurament en sabrem interpretar millor els ítems, potser.

La lògica de les coses

La mobilitat social ascendent i descendent de la teoria clàssica escenificada en un ascensor

La lògica de les coses apunta sempre la necessitat de la recerca del saber, de la cerca de l’instint per a esbrinar el tot o la part, les essències mateixes del que ens envolta, per poder configurar una societat en la que els conceptes holístics no siguin precisament aquells que determinin les responsabilitats futures ni els ancoratges en els que ancorar cada un dels membres de la mateixa.

Segurament la interpretació de la lluita de classes, entesa a partir del determinisme científic, té alguna cosa a dir malgrat la conceptualització hagi quedat desfasada i els models d’estamentació de la societat segueixi paràmetres diferents als que van configurar le societats dels segles XIX i XX; és important que la consciència de classe, a partir dels nous ítems pugui ser assumida de manera clara pels components de la mateixa deixant de banda aquelles estructuracions artificioses fruit més dels objectius del màrqueting i del mercat que de la veritable anàlisi de la societat, tant des del punt de vista antropològic com des del punt de vista sociològic.

Descobrir doncs que la majoria de la societat composa un estament anomenat classe obrera, segurament distinta de la classe obrera fabril, fordista que va definir la classe obrera o baixa que ens interpreten els grundiβe marxistes per englobar tot allò que el “desarrolisme”, que els “new deals”, ens van configurar com una classe mitjana, que alhora nodria tot l’estament menys adinerat de països com els nostres, els moderns “sans coulottes” no hauria de ser cap sorpresa, seria doncs descobrir uns models en els que aquesta nova classe obrera es contrapesa a dues classes; la nova classe mitjana que configura la classe corporativa, aquella que sense ser titular dels mitjans de producció executa les polítiques com si detentessin aquests mitjans i el diferencia de la classe obrera unes altes rendes, encara derivades del treball, si el valor afegit de les seves rendes poden ser considerades així; aquesta classe comptabilitza la seva existència amb la tradicional classe alta, que no deriva de valors polítics sinó econòmics, configurant un estament detentador de la major part de la riquesa real i efectiva.

Aquesta és la lògica de les coses que ens configura una societat nova, ligada a determinats ítems com ara l'estabilitat econòmica, l'estabilitat presupostària, l'estabilitat de preus i l'estabilitat inflaccionista, afectats tots els criteris anteriors per l'estabilitat financera sota regulació efectiva del banc central europeu i els bancs centrals dels respectius membres de la Unió. En aquest context una bona gestió computable en base a la comparança amb el creixement PIB i PNB, ens determinen la qualitat d'una gestió gubernamental ara que seran convocades noves eleccions. Siguem optimistes, mirem en positiu, sense oblidar la lògica de les coses i que les bledes no cotitzen en borsa.

Bibliografies

Las nuevas clases medias. (ISBN 8422940132). Tezanos, José Felix. Educusa. Madrid. 1973

Escuela, Ideologia y Clases sociales en España ( ISBN 8434416727) Lerena Aleson, Carlos. Ariel. Madrid. 1976

Las clases sociales nuevas aproximaciones teoricas. Val Burris, Philippe. Swedish Agency for Research Co-operation (SAREC)". 1993

Estratificación social y desigualdad. Harold R. Kerbo. Mcgraw-Hill. Madrid. 1998

Lògica, Física, Ètica: Política

Em deia aquesta tarda un amic, un bon amic amb el que comparteixo no poques estones i una idea: la de la piràmide i la construcció, que la millor actitud a la vida, però també en la política, fonamentalment en la política, diria jo, és la prudència. Certament aquesta asseveració és justa, com ho era la filosofia que ensenyava Xenó de Cítion al 300 ac. a Athina (Grècia), perquè la prudència, o com deia aquest filòsof: la impertorbabilitat, només és assolible a través del coneixement i de la assumpció de la raó universal, la única manera que porta a la impertorbabilitat de l’ànima.

Potser la realitat de les coses i les paraules com descrivien els estòics, la unitat de l’univers en el foc diví, el logos i la seva preocupació fonamental aconseguir la felicitat, l’eudaimonia, continuen essent tant vigents com fa més de dos mil anys: ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que ens envolten, sí allò de transformar la societat, aquella màxima marxiana (que no marxista).