Emocions

Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.

Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.

El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.

Una cita: Miquel Iceta

"La resposta a la pregunta quin és l'objectiu del PSC en les properes eleccions generals és tan senzilla com rotunda: governar Espanya".[1]

[1] Iceta, Miquel. “Avui”. 05-01-08

Absolutament d'acord!

Els que em coneixen saben que de vegades jugo al joc de l’enfant terrible i en sóc conscient de l’efecte distorsionador que això pot provocar en el meu entorn, fonamentalment perquè aquest joc s’ha convertit darrerament en una variable que afecta, ineludiblement, a la meva manera de veure les coses, de veure la gestió, de veure la política, de veure la cosa pública, la democràcia, la ideologia, el partit, etc.

No és cap boutade i n’hem parlat, em parlem tot un seguit de persones, compromeses amb el que representa ser i estar en la defensa dels interessos de ciutadania, encara que això pugui semblar un tòpic. Vaig aplaudir la proposta de Miquel Iceta i ho faig de nou en el seu article publicat també al digital de El País, conscient que la tendència natural de les coses és fonamentalment al canvi, una raó existencial que en delimita el context en el que es desenvolupen i per tant en tot allò que afecta la política en majúscula, és a dir al context social i cultural de la política, on les variables han canviat, no ja respecte de 1.978, com fins i tot respecte dels darrers anys, cal tenir una visió oberta i veure com els paradigmes canvien, no tant perquè autors diferents, Beck, Pannebianco, Sartori, etc. Ens ho diguin, si més no per a constar una evidència que resulta de vegades complicada de determinar a partir del context de la bombolla endogàmica que són els partits de masses, encara ancorats en el seu propi paradigma del segle XIX.

Deia que aplaudeixo el que diu Iceta, no per raons de seguidisme, perquè si alguna cosa em caracteritza, com deia al començament d’aquest post, és la meva posició d’anàlisi permanent que algú fins i tot ha criticat, perquè, si la societat canvia, si nosaltres com a persones, encara que siguem animals polítics, canviem, també la política, el seu context, els seus instruments i també les pròpies organitzacions, com a associacions que en són, malgrat la seva alta responsabilitat institucional i constitucional.

Com puc no estar d’acord amb les afirmació del meu amic Miquel?!, En els darrers paràgrafs del seu article, enllà on breument ell ens fa un apunt de la seva visió del context partidari, certament i per no mediatitzar-ne la seva lectura us el recomano. Ell l’ha titulat: “Escudella barrejada”. Només voldria destacar-ne un apunt, que ja vaig avançar en la meva reflexió sobre l’escollit candidat Àngel Ros a l’alcaldia de Lleida, fonamentalment per la coincidència en els plantejaments que en fa Iceta, quan ens diu, i no crec equivocar-me si entenc que ho fa circumscrit a tots els nivells de la cosa pública: “Hem de desenvolupar una política que, teixint una ampla complicitat social, abordi amb valentia els reptes calents als que ens enfrontem: precarietat social, qualitat en el treball, immigració, vivenda, emancipació juvenil, qualitat dels servis públics, fractura digital, demografia, competitivitat en el mercat global, innovació tecnològica i formació”, tot això amarat d’una voluntat, com també ens diu ell de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural”.

Segurament hem utilitzat paraules diferents i hem posat l'emfasi en determinats aspectes del concepte "política", del concepte "polis", enllà on la respectiva formació acadèmica ens ha dut, però la essència de les paraules, de la semiòtica ens diu, ens aporta una reflexió transcendent que ultrapassa els debats tradicionals en el sí dels partits polítics, ultrapassa fins i tot el concepte anacrònic de més o menys variable nacional, fins a transportar-nos al cocepte mateix de la gestió global de les coses, des d'una perspectiva polièdrica, i no, no ns confonguem no parlo de la tercera via de Giddens, que alguns fa dies van albirar, parlo de la recreció del concepte.

Crònica electoral XIII

Hauria volgut assistir, com no, per imperatiu orgànic, però també per amistat i companyonia, a la proclamació del meu amic Àngel Ros com a candidat socialista a les municipals 2007 per la ciutat de Lleida, però ja sabeu que la meva mala salut de ferro em va portar de nou a l’hospital on m’he pogut refer d’una virasi fulminant i on m’he sentit autènticament arropat pels meus amics, perquè aquestes circumstàncies adverses et permeten de descobrir amics, però també com som realment les altres persones i com en d’altres hi ha interessos que s’hi amaguen darrera de cares somrients.

Com que no hi podia ser, el diari Segre em va publicar l’article “Ros: el ciutadà, el projecte”, dedicat precisament a ell, una reflexió on intentava de fer veure la importància de la persona, però també del projecte que encarnava i que només ell podia liderar, tot intentant dir-ne el perquè, sense que sembles un text empalagòs. Per les reaccions sembla que ho vaig aconseguir, perquè em van felicitar els qui em coneixen i saben el que vull dir i d'altres no, o sia que tot queda en el seu lloc, en un punt mig.

Per les referències en premsa i per la notícia que va ser penjada al web del PSC, es veu com hi va haver una presència important de gent que va fer d’aquest acte simbòlic, el més important de la campanya, pel seu propi contingut, però també pel missatge, pel discurs i pel que és més important, pel recolzament a la persona escollida en el seu dia. Em sento orgullós de pertànyer al col·lectiu que pertanyo, i de poder contribuir, encara que sigui d’una manera molt superficial al desenvolupament ideològic del mateix.

De fet dies després sorgia la notícia de l’informe Iceta presentat a la Comissió executiva Nacional del PSC, un informe quin contingut extens no conec però que per les informacions de premsa que he anat llegint convé en moltes de les reflexions que he anat fent al llarg d’aquest blog, i dels articles publicats en premsa que podeu trobar en l’apartat enllaços, segurament ha estat una dura reflexió la de Miquel Iceta, però cal fer-la, perquè la renovació no només és una qüestió de persones, que també, ho és, ho ha de ser d’actituds i com no de paradigma ideològic. Segurament en tindrem oportunitat de parlar més abastament en després de les municipals, perquè s’obre un període interessant, molt interessant diria jo. Segurament l’Enquesta sobre la participació política a Catalunya ens hauria de portar a reflexionar, tant com a col·lectiu com a ciutadans i ciutadanes d’un país que es considera avançat i en clau europea, no per a fer la pregunta capciosa de que estem fent de malament ? Sinó com és possible que la gent no participi en democràcia i per tant com és possible la pervivència del franquisme sociològic que alguns hem proclamat en no instituir el vot obligatori com a sistema d’educació per a la democràcia.

Com deia, potser algun dia caldrà fer la reflexió en veu alta, no?. Mentre tant, sigueu ben retrobats i retrobades en aquest blog, que ensurts a part torno a mantenir viu, tot esperant les vostres aportacions i reflexions, sempre que tinguin les condicions necessàries per a ser publicades