divendres, 9 de febrer de 2007

Absolutament d'acord!

Els que em coneixen saben que de vegades jugo al joc de l’enfant terrible i en sóc conscient de l’efecte distorsionador que això pot provocar en el meu entorn, fonamentalment perquè aquest joc s’ha convertit darrerament en una variable que afecta, ineludiblement, a la meva manera de veure les coses, de veure la gestió, de veure la política, de veure la cosa pública, la democràcia, la ideologia, el partit, etc.

No és cap boutade i n’hem parlat, em parlem tot un seguit de persones, compromeses amb el que representa ser i estar en la defensa dels interessos de ciutadania, encara que això pugui semblar un tòpic. Vaig aplaudir la proposta de Miquel Iceta i ho faig de nou en el seu article publicat també al digital de El País, conscient que la tendència natural de les coses és fonamentalment al canvi, una raó existencial que en delimita el context en el que es desenvolupen i per tant en tot allò que afecta la política en majúscula, és a dir al context social i cultural de la política, on les variables han canviat, no ja respecte de 1.978, com fins i tot respecte dels darrers anys, cal tenir una visió oberta i veure com els paradigmes canvien, no tant perquè autors diferents, Beck, Pannebianco, Sartori, etc. Ens ho diguin, si més no per a constar una evidència que resulta de vegades complicada de determinar a partir del context de la bombolla endogàmica que són els partits de masses, encara ancorats en el seu propi paradigma del segle XIX.

Deia que aplaudeixo el que diu Iceta, no per raons de seguidisme, perquè si alguna cosa em caracteritza, com deia al començament d’aquest post, és la meva posició d’anàlisi permanent que algú fins i tot ha criticat, perquè, si la societat canvia, si nosaltres com a persones, encara que siguem animals polítics, canviem, també la política, el seu context, els seus instruments i també les pròpies organitzacions, com a associacions que en són, malgrat la seva alta responsabilitat institucional i constitucional.

Com puc no estar d’acord amb les afirmació del meu amic Miquel?!, En els darrers paràgrafs del seu article, enllà on breument ell ens fa un apunt de la seva visió del context partidari, certament i per no mediatitzar-ne la seva lectura us el recomano. Ell l’ha titulat: “Escudella barrejada”. Només voldria destacar-ne un apunt, que ja vaig avançar en la meva reflexió sobre l’escollit candidat Àngel Ros a l’alcaldia de Lleida, fonamentalment per la coincidència en els plantejaments que en fa Iceta, quan ens diu, i no crec equivocar-me si entenc que ho fa circumscrit a tots els nivells de la cosa pública: “Hem de desenvolupar una política que, teixint una ampla complicitat social, abordi amb valentia els reptes calents als que ens enfrontem: precarietat social, qualitat en el treball, immigració, vivenda, emancipació juvenil, qualitat dels servis públics, fractura digital, demografia, competitivitat en el mercat global, innovació tecnològica i formació”, tot això amarat d’una voluntat, com també ens diu ell de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural”.


Segurament hem utilitzat paraules diferents i hem posat l'emfasi en determinats aspectes del concepte "política", del concepte "polis", enllà on la respectiva formació acadèmica ens ha dut, però la essència de les paraules, de la semiòtica ens diu, ens aporta una reflexió transcendent que ultrapassa els debats tradicionals en el sí dels partits polítics, ultrapassa fins i tot el concepte anacrònic de més o menys variable nacional, fins a transportar-nos al cocepte mateix de la gestió global de les coses, des d'una perspectiva polièdrica, i no, no ns confonguem no parlo de la tercera via de Giddens, que alguns fa dies van albirar, parlo de la recreció del concepte.