dimecres, 7 de febrer de 2007

Crònica electoral XIII


Hauria volgut assistir, com no, per imperatiu orgànic, però també per amistat i companyonia, a la proclamació del meu amic Àngel Ros com a candidat socialista a les municipals 2007 per la ciutat de Lleida, però ja sabeu que la meva mala salut de ferro em va portar de nou a l’hospital on m’he pogut refer d’una virasi fulminant i on m’he sentit autènticament arropat pels meus amics, perquè aquestes circumstàncies adverses et permeten de descobrir amics, però també com som realment les altres persones i com en d’altres hi ha interessos que s’hi amaguen darrera de cares somrients.

Com que no hi podia ser, el diari Segre em va publicar l’article “Ros: el ciutadà, el projecte”, dedicat precisament a ell, una reflexió on intentava de fer veure la importància de la persona, però també del projecte que encarnava i que només ell podia liderar, tot intentant dir-ne el perquè, sense que sembles un text empalagòs. Per les reaccions sembla que ho vaig aconseguir, perquè em van felicitar els qui em coneixen i saben el que vull dir i d'altres no, o sia que tot queda en el seu lloc, en un punt mig.

Per les referències en premsa i per la notícia que va ser penjada al web del PSC, es veu com hi va haver una presència important de gent que va fer d’aquest acte simbòlic, el més important de la campanya, pel seu propi contingut, però també pel missatge, pel discurs i pel que és més important, pel recolzament a la persona escollida en el seu dia. Em sento orgullós de pertànyer al col·lectiu que pertanyo, i de poder contribuir, encara que sigui d’una manera molt superficial al desenvolupament ideològic del mateix.

De fet dies després sorgia la notícia de l’informe Iceta presentat a la Comissió executiva Nacional del PSC, un informe quin contingut extens no conec però que per les informacions de premsa que he anat llegint convé en moltes de les reflexions que he anat fent al llarg d’aquest blog, i dels articles publicats en premsa que podeu trobar en l’apartat enllaços, segurament ha estat una dura reflexió la de Miquel Iceta, però cal fer-la, perquè la renovació no només és una qüestió de persones, que també, ho és, ho ha de ser d’actituds i com no de paradigma ideològic. Segurament en tindrem oportunitat de parlar més abastament en després de les municipals, perquè s’obre un període interessant, molt interessant diria jo. Segurament l’Enquesta sobre la participació política a Catalunya ens hauria de portar a reflexionar, tant com a col·lectiu com a ciutadans i ciutadanes d’un país que es considera avançat i en clau europea, no per a fer la pregunta capciosa de que estem fent de malament ? Sinó com és possible que la gent no participi en democràcia i per tant com és possible la pervivència del franquisme sociològic que alguns hem proclamat en no instituir el vot obligatori com a sistema d’educació per a la democràcia.

Com deia, potser algun dia caldrà fer la reflexió en veu alta, no?. Mentre tant, sigueu ben retrobats i retrobades en aquest blog, que ensurts a part torno a mantenir viu, tot esperant les vostres aportacions i reflexions, sempre que tinguin les condicions necessàries per a ser publicades