Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Tot...

Pot semblar una cosa ben estranya, avui un amic, un molt bon amic, em deia: “potser que parlis de política algun dia en el teu blog, no?”; de fet, encara que resulti difícil d’entendre, sempre que hi escric alguna cosa, sempre que en tinc ganes d’escriure quelcom en el meu diari, que no és pas sempre, perquè hi ha vegades en les que no en tens ganes, no ja de dir res, sinó que se’t fa difícil de saber que hi ha un món enllà fora que espera saber allò que tu penses; com sempre he dit, estic parlant de política, estic parlant en clau platònica de la interpretació de la gestió de la polis, del nostre entorn de la vida mateixa, doncs: parlo de política amics que no és altra cosa que parlar del dia a dia on s’hi encauen no poques coses, des de sentiments a sensacions, passant per tot un seguit d’experiències que configuren la nostra existència en definitiva.

De vegades intentes però de saber com pot sentir-se un amic, que el trobes llunyà i distant i això no és més que l‘establiment de criteris polítics en la relació amical, de partir de principis para-ideològiques per a determinar quin és el model que ens convé. De fet he estat al menys un dia sense connectar-me a la xarxa, no en tenia ganes, la manca de ganes de tot que tenia un amic se m’havien encomanat, potser inadequadament, potser indegudament, perquè val la penar parar a pensar en els altres?, em pregunto de vegades, quan l’experiència m’ha demostrat que tantes vegades com he establert un bon cercle difícilment era per alguna cosa diferent a acostar-se al poder o als diners.

Tot i així, de vegades recuperes l’experiència en les relacions humanes i conèixer alguna persona que et porta a un món de somnis,que et desperta els instints, és aleshores quan descobreixes com de potent pot arribar a ser l’amistat però alhora també descobreixes com en la vida que et rodeja, també hi ha diferents actituds que afronten de manera diversa situacions diverses, estem parlant de la manera com vivim les nostres experiències, de com tramitem el present i el futur, de com gestionem les sorpreses, de vegades.