Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eufemismes de la realitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eufemismes de la realitat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de juny del 2008

Hereus d'un futur


Quin goig els matisos del verd amb la llum tombant del capvespre, rodolant al costat del riu que ens alimenta i acompanya de sensacions i emocions aquesta vida nostra que malbaratem a cada instant en gestionar ves a saber ben bé què?! L’aire fresc bellugava les fulles calmes dels xops que verdissen i enverdissen l’entorn amb aquella canya bambolenca com el bambú, que flirteja amb el paisatge ufanós. Quanta pau es respira, mentre el gorgoteig de l’aigua trenca aquell silenci ensorollat pels rossinyols que salten branques enjogaçats. Potser si que tot plegat sembla un món de somni, però el tenim tant a prop, com amagat de mirades estranyes, que cal descobrir, pam a pam, espai a espai, mentre dibuixes amb els ulls aquella línia imaginària que separa lo real de lo irreal, per sortir volant damunt les muntanyes carregades d’arbres i pedra, aquella pedra blanquejant que no accepta ni un gram de gespa. La pau és més que un símbol, és com la llum, una pàgina que cal escriure en el llibre de tota vida que viu damunt d’aquesta terra, com una aventura permanent que ens ajuda a apaivagar aquelles pors atàviques per esdevenir simples mortals un cop i un altre, mentre esperes aquell trànsit de llum que ha d’arrivar a tots i cadascun de nosaltres, perquè res és etern, només ens sabem, com diu algu que aprecio: “hereus d’un futur que hem d’imaginar, pensar, discutir i construir col·lectivament”, si ens hi atrevim.

dimecres, 14 de maig del 2008

Viatge...


El món sovinteja l’èxtasi com aquella sublimació dels valors, de les possibles, de les realitats. El trànsit en tota vida comporta renúncies, pas als valors, tampoc a l’excel·lència, sí a l'existència mateixa en el servir com a principi i ens permet d’observar i valorar com la essència en la progressió vital ens és donat de gaudir-la, a partir d’aquell dia, en que la llum intervé en la teva consciència; el matís recorre aquell tauler blanc i negre, on la lluna i el sol esdevenen companys de viatge, mentre el cordó que ens uneix a la vida, sota el propi cel, ens guia cap a un món de simbolisme, de permanència, on el soroll de l’espelma trenca el silenci, en la mateixa percepció que la música ens aporta des dels sòns particulars com universals que ens adornen la vida..

dimarts, 15 d’abril del 2008

Eufemismes de la realitat


El dia desperta gris, com una fotografia en color observes el teu entorn i descobreixes que el tot harmònic que coneixies esdevé un caos controlat per interessos ocults, distants i distints, eufemismes de la realitat, que es confonen amb el servei a la societat, amb aquell valor que ens hauria de definir.

La notícia mai arriba com l’esperes però saps que l’ignomínia és un valor hores d’ara que contempla exuberant la seva essència, sense adonar-se que el temps i el moment han esgotat la seva breu història i només aquells que volen jeure al costat de l’estàtua seran creditors de les convencions de l’ànima en discòrdia.

Deia Agustino de Venanzi[1], que “nomenar els escenaris al començament, ens permet expressar de forma cristal·lina la seva història bàsica i, addicionalment, facilita l’acomodació de les variables identificades en la investigació dels escenaris on millor es corresponen” ; aquest excurs ens permet de contemplar el naixement dels contextos de manera acurada, sense abandonar el modelatge del mètode ni substituir l’objectivitat per la tendència natural i humana a la subjectivació de tot plegat.

Moments d’anàlisi, d’introspecció, d’observació, de coherència, de principis, que ens obliguen a l'interiorització necessària en la contemplació humana, en aquella avaluació dels factors i les posicions, dels valors intrínsecs i dels ficticis, en aquella la descoberta de la falsedat com a element de distorsió de lo quotidià i de la normalitat en sí mateixa, en risc amb la indulgència i la compassió mateixes , perquè, com deia Nietzsche[2]: “Hi ha molt de fatxada entre els homes”



[1] De Venanzi, Augusto. Globalización y corporación; el orden social en el siglo XXI. Anthropos. Barcelona. 2003. pag. 296.
[2] Nietzsche, Friederich. Así habló Zaratrusta. Planeta-De agostini. Barcelona. 1992. pag 157