dimarts, 15 d’abril de 2008

Eufemismes de la realitat


El dia desperta gris, com una fotografia en color observes el teu entorn i descobreixes que el tot harmònic que coneixies esdevé un caos controlat per interessos ocults, distants i distints, eufemismes de la realitat, que es confonen amb el servei a la societat, amb aquell valor que ens hauria de definir.

La notícia mai arriba com l’esperes però saps que l’ignomínia és un valor hores d’ara que contempla exuberant la seva essència, sense adonar-se que el temps i el moment han esgotat la seva breu història i només aquells que volen jeure al costat de l’estàtua seran creditors de les convencions de l’ànima en discòrdia.

Deia Agustino de Venanzi[1], que “nomenar els escenaris al començament, ens permet expressar de forma cristal·lina la seva història bàsica i, addicionalment, facilita l’acomodació de les variables identificades en la investigació dels escenaris on millor es corresponen” ; aquest excurs ens permet de contemplar el naixement dels contextos de manera acurada, sense abandonar el modelatge del mètode ni substituir l’objectivitat per la tendència natural i humana a la subjectivació de tot plegat.

Moments d’anàlisi, d’introspecció, d’observació, de coherència, de principis, que ens obliguen a l'interiorització necessària en la contemplació humana, en aquella avaluació dels factors i les posicions, dels valors intrínsecs i dels ficticis, en aquella la descoberta de la falsedat com a element de distorsió de lo quotidià i de la normalitat en sí mateixa, en risc amb la indulgència i la compassió mateixes , perquè, com deia Nietzsche[2]: “Hi ha molt de fatxada entre els homes”



[1] De Venanzi, Augusto. Globalización y corporación; el orden social en el siglo XXI. Anthropos. Barcelona. 2003. pag. 296.
[2] Nietzsche, Friederich. Así habló Zaratrusta. Planeta-De agostini. Barcelona. 1992. pag 157