Pregàries

Resulta estrany de veure en la nit, com replegant-se en el turó aquells àbsides que encantats contemplen la llunyania, i no remembrar aquella vida monacal que recorria l’empedrat i enlairava pregàries; potser la nit ens amaga també els silencis com els dimonis, però també és cert que aquella majestuositat recull en la seva història, la història dels homes que la van viure, convençuts que les seves lloances al déu paulí eren una paradigma diferenciador i a la vegada reconfortant.

Potser el temps, potser aquest trànsit incontestable sigui el responsable de mirar des d’una altra perspectiva, o fins i tot poder fer d’aquest imaginari col·lectiu, un imaginari particular i privat, potser i només potser, podrien ser encertades les paraules que Italo Calvino [1] ens digué un dia: “... la joventut se’n va aviat sobre la terra, imagineu-vos sobre els arbres on tot està destinat a caure: fulles, fruits...” en tot cas, descobrir en el verb i en el vers aquell trànsit monacal, en la escriptura com en la filosofia, en l’anàlisi com en la reflexió, en la cita com en la nota, em fa resultar fàcilment comprensible aquella convivència monacal, si ho mirem amb els ulls profans de qui vol obviar altres aspectes menys recordables, però amb el convenciment, que la puresa del cor no la pot pervertir l’home ni el diable, mentre aquest es doni a la contemplació i la satisfacció de l’ànima.

Alçant encara la mirada a la quadrícula grega, aquesta encara ens presagia temps d’antigor que la mirada contemporània escruta, com qui se sent propietari d’un tresor que recórrer dia a dia, minut a minut, en la prioritària recerca dels valors perduts, dels axiomes encantats darrera tanta columnata, darrera de tanta pedra, guarda i senyal dels secrets antecessors.

[1] Calvino, Italo. El barón rampante. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1.984. Capítulo XXIX. pag. 236

Notes XIV: Viure i respirar

Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.

La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.

Oh it's what you do to me

De vegades una cançó et recorda vells temps, quan algú te la fa arribar, recrea en el teu imaginari poques o moltes coses que en tot cas resten en el teu particular imaginari, que sense saber-ho també forma part d’un imaginari col•lectiu que esdevé propi de generacions determinades que recullen aquelles percepcions que han configurat tota una existència determinada a partir de valors propis que configuren un determinat model de vida.

M’ha emocionat de rebre aquest tema musical, una cançó que planteja el model de vida a l’entorn de la ciutat, d’una ciutat concreta en aquest cas, Nova York, que podria ser la ciutat, aquella ciutat que ens defineix el nostre model existencial, podria ser qualsevulla ciutat del món en la que menem els nostres interessos, en la que podem descobrir les nostres passions urbanes, en la que desgranem els nostres moments, els nostres instants que s’aconglomen al voltant de les nostres vides, de la nostra diària experiència.

Notes IV: La estètica del poder

La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.

Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero