dissabte, 26 de gener de 2008

Notes IV: La estètica del poder


La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.


Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero