Palangre

Diuen que la pesca de palangre[1] és la més selectiva que hi ha, això diuen; de fet si ens fixem neix, com la revolució industrial en el segle XIX, i com els entramats socials i econòmics que se’n deriven, aquest sistema de pesca probablement fruit de modalitats anteriors és en l’actualitat el més antic que hi ha en les formes d’obtenir els fruits del mar i planteja un model piramidal d’esques i hams que ben bé ens apropa a l’estructura social existent avui en dia, lluny de les estructures de classes que encara es venen estudiant fruit de les teoritzacions marxianes o webberianes. La realitat sigui dita, que aquest model de pesca que a banda del lluç s’empra per a pescar també la tonyina i el peix espasa, ens diu molt de nosaltres mateixos i dels nostres clivatges, no creieu?

---

[1]
1 m. [LC] [AGP] Art de pesca que consisteix essencialment en una llarga corda, la mare, d’on pengen una munió de cordetes o braçolades proveïdes d’un ham. Lluç de palangre.
2 m. [IT] Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l’ormeig de palangre.

Notes IV: La estètica del poder

La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.

Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero

Solsticiar

Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….

Contra-estratègies òptimes

És molt probable que ni els teòrics conductistes ni els clàssics en la interpretació de les teories del conflicte tinguin absolutament resoltes totes les respostes en allò relatiu a la dimensió de la avaluació de les relacions socials en l’àmbit del desenvolupament de la conductivitat humana en les relacions grupals.

De fet entendre com a cert que l’assertivitat del comportament deriva fonamentalment de la pròpia consciència, de la pròpia voluntat i natura humanes, ens permet també de donar com a cert que hi ha una determinada influència que deriva dels contextos socials així com de les interpretacions filosòfiques i científiques, de manera que ambdues teories, la conductista i la clàssica, ens poden aportar reflexions interessants, sense obviar en la denominada escola clàssica, hores d’ara encara, les interpretacions fetes per Hobbes, Locke, Marx, Hegel o Webber, per citar-ne alguns.

Certament la teoria dels jocs, nascuda en l’àmbit de la ciència econòmica i de ús corrent en l’àmbit de la Ciència Política, on la estratègia, la negociació, la informació, la comunicació, però també la irracionalitat, conflueixen i deriven fonamental i substancialment d’aquest concurs escolàstica, planteja un cert claveage que ens hauria de portar a una interpretació que va més enllà del conflicte pur i dur que, de la mà de la teoria dels jocs, ens podria portar a la més palpable cooperació, com a principi substantiu, el que s’anomena científicament com a joc de suma positiva o suma no nul·la.

En certa manera aquesta suma positiva ha estat el principi que ha vingut a inspirar grosso modo el model de gestió proposat en l’escenari conegut del conflicte tecnològic del Túnel de Vielha i en concret en el marc de les solucions aportades des de la Diputació de Lleida; tot a través de les sistemàtiques col·laboradores, és a dir d’aquells actors disposats en l’àmbit de la negociació assertiva, amb el que s’ha propiciat un clima òptim a una solució consensuada i per tant corresponent-se perfectament amb el model que planteja aquesta model teòric que es coneix en la seva fase final com a “premi de cooperació mútua”, partint del principi del millor resultat global a partir de la col·laboració.

Segurament l’aplicació d’aquesta perspectiva científica en altres conflictes coneguts de l’acció pública hauria de tenir, a través dels seus legítims interlocutors, la possibilitat de poder “jugar” aquesta possibilitat si se és capaç d’entendre el context de complexitat tècnica en que es plantegen les qüestions d’aquest tipus i si es dona d’entrada un principi cooperatiu; aleshores seria possible establir acords que haurien de permetre contemplar qualsevol qüestió des de perspectives gens intransigents, i no parlo pas en aquest cas de cap posició en concret en els afers que avui es troben en conflicte; la posició de tots els actors socials observant-ne els “problemes” en la seva justa dimensió els haurien de dur, no ja als òptims que planteja la ciència econòmica, els hauria de dur a l’assoliment de determinats equilibris al marge del conflicte.

La voluntat de reconèixer la situació per determinats actors, d’avaluar tanmateix les complicacions sorgides i les complicitats que són necessàries en aquest context que abasta alguna cosa més que les pròpies raons tecnològiques hauria de permetre d’exigir en general solucions polítiques de cooperació, interacció en definitiva, com de fet s’ha demostrat recentment, cercant-ne contra-estratègies òptimes confrontades per altra banda a les estratègies de tall frontista o de conflicte en el procés negociador.