dijous, 1 de maig de 2008

Pregàries


Resulta estrany de veure en la nit, com replegant-se en el turó aquells àbsides que encantats contemplen la llunyania, i no remembrar aquella vida monacal que recorria l’empedrat i enlairava pregàries; potser la nit ens amaga també els silencis com els dimonis, però també és cert que aquella majestuositat recull en la seva història, la història dels homes que la van viure, convençuts que les seves lloances al déu paulí eren una paradigma diferenciador i a la vegada reconfortant.

Potser el temps, potser aquest trànsit incontestable sigui el responsable de mirar des d’una altra perspectiva, o fins i tot poder fer d’aquest imaginari col·lectiu, un imaginari particular i privat, potser i només potser, podrien ser encertades les paraules que Italo Calvino [1] ens digué un dia: “... la joventut se’n va aviat sobre la terra, imagineu-vos sobre els arbres on tot està destinat a caure: fulles, fruits...” en tot cas, descobrir en el verb i en el vers aquell trànsit monacal, en la escriptura com en la filosofia, en l’anàlisi com en la reflexió, en la cita com en la nota, em fa resultar fàcilment comprensible aquella convivència monacal, si ho mirem amb els ulls profans de qui vol obviar altres aspectes menys recordables, però amb el convenciment, que la puresa del cor no la pot pervertir l’home ni el diable, mentre aquest es doni a la contemplació i la satisfacció de l’ànima.

Alçant encara la mirada a la quadrícula grega, aquesta encara ens presagia temps d’antigor que la mirada contemporània escruta, com qui se sent propietari d’un tresor que recórrer dia a dia, minut a minut, en la prioritària recerca dels valors perduts, dels axiomes encantats darrera tanta columnata, darrera de tanta pedra, guarda i senyal dels secrets antecessors.



[1] Calvino, Italo. El barón rampante. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1.984. Capítulo XXIX. pag. 236