Són temps convulsos...

Són temps convulsos, però ni més ni menys com ja ho van ser el en el passat, doncs vivim en un món mogut per l’egocentrisme i la carrera per a la pròpia satisfacció, el que sembla fer inevitable el conflicte en el més dur i literal sentit del terme, tot en contrast amb l’aposta pel creixement espiritual, doncs cada acció porta una energia de tal manera que si aquesta està en consonància amb Logos Aetern, aleshores aquella força continguda en ells és i serà elevada a la santedat; hom però, quan les accions són en contra d’aquell esperit providencial, l’energia continguda en elles és submergida i atrapada per la impuresa, causant el captiveri de la divina vitalitat, que es malmet, com tantes altres vegades ha succeït. Els temps són convulsos, i tot i així, no hem d’evitar ni menystenir el nostre creixement espiritual, malgrat el món continuï avocat al conflicte i sigui aquesta energia la dominant...  

© Albert Balada

28-08-2013

Siria...

En la seva reflexió sobre la situació siriana i dels darrers fets en aquella guerra civil, el politòleg nord-americà George Friedman, en la seva anàlisi “Obama’sBluff”,  feta a Stratfor Global Intelligence, ens diu què tant "Si al-Assad va fer llançar els atacs, (com) si els insurgents són els qui ho van fer, o si algú ho va falsificar tot plegat a ells (els països centrals en l’esfera internacional) no els importa. (...) És la increïble complexitat de la intervenció en una guerra civil sense arribar a quedar empantanegat el fa que el procés sigui encara més desconcertant.", però per a mi, la situació, a banda dels tràgics fets, la pregunta que em faig, com a politòleg, però també com membre de la comunitat internacional és: a banda de la negociació i estudi de la cobertura legal o moral del que pugui succeir, pot això servir per a tapar o amagar la pregunta clau què és, sí hi ha hagut l'ús d'armes químiques, sembla que gas Sarín, qui o quins països n'han estat els subministradors d'aquest sistema d'eliminació que tant altera la política internacional?.

© Albert Balada

27-08-2013

Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

Una cita: George Orwell

"Per tant, la guerra d’ara, comparada amb les antigues, és una impostura. Es podria comparar això a les lluites entre certs rumiants quines banyes estan col·locades d’aital manera que no poden ferir-se. Però encara que és una impostura, no deixa de tenir sentit. Serveix per a consumir el sobrant de bens i ajuda a conservar la atmosfera mental imprescindible per a una societat jerarquitzada. Como es veu, la guerra es ja només un assumpte de política interna. En el passat, els grups dirigents de tots els països, encara que reconeguessin els seus propis interessos i fins i tot els dels seus enemics i cridessin en lo possible la destructivitat de la guerra, en definitiva lluitaven els uns contra els altres i el vencedor aixafava al vençut. En els nostres dies no lluiten els uns contra els altres, sinó cada grup dirigent contra els seus propis súbdits, i l’objecte de la guerra no es conquerir territori ni defendre’l, sinó mantenir intacta la estructura de la societat. Por tant, la paraula guerra ha esdevingut equívoca. Potser seria encertat dir que la guerra, al fer-se continua, ha deixat d’existir. La pressió que exercia sobre els essers humans entre la Edat neolítica i principis del segle XX ha desaparegut, essent substituïda por quelcom completament distint." [1]

---

[1] Orwell, George. “1984”. Edició electrònica 2002. pag. 160

Percepcions...

“La por, la cobdícia i el desig de poder son les forces psicològiques que no només indueixen a la guerra i la violència entre les nacions, les tribus, les religions i les ideologies, sinó que també són la causa del conflicte incessant en les relacions personals. Fan que tinguem una percepció distorsionada de nosaltres mateixos i dels demés. A través d’elles interpretem equivocadament totes les situacions, arribem a actuacions equivocades, que ens porten a voler eliminar la por i satisfer la necessitat de tenir més: aquell esvoranc sense fons que mai es plena.”[1]

[1] Tolle Eckhart. Una nueva Tierra. Títol Original: A new earth. Traducció : Adriana de Hassan. Ed. Norma. Namaste Publishing. Vancouver (Canadà). 2005. pag. 6

Απολλυων

Seria molt aventurat de pensar, posem per cas, com la recreació de l’ Apolion relatada en els textos bíblics ens podria semblar, de fet, un text premonitori, com un relat, una visió, si pensem com n’hauria estat de complex segles enrere de poder descriure les tropes d’assalt modernes, els sorolls dels carros de combat, dels míssils, dels fusells d’assalt o de qualsevol estri o instrument de guerra; si entenem el text juanístic com escrit en el segle I de la nostra era, i la descripció que en ell se’n fa del relat apocalíptic de la destrucció[1], en coincidència entre la denominació hebraica בדון i la denominació hel·lenística Απολλυων, tot i que alguns estudiosos ho atribueixin a influències babilòniques. Podria assimilar-nos, perquè no, als relats dels moderns conflictes bèl·lics que assolen les regions antigues, vistos amb els ulls incrèduls i estorats d’un visionari, com qui veu el futur i no sap com interpretar aquelles imatges que res tenen a veure amb el seu context.

Contextualitzem per un moment aquest relat de la guerra, una guerra permesa, segons el text bíblic, que ens situa en un moment concret: “en la caiguda de l’estrella al terra”[2] i no seria difícil d’imaginar a partir del recorregut dels símbols que representen l’actual context dels estats - nació, i més en concret a l’orient mitjà, posem per cas; però el fet transcendent és el mateix aspecte que en el relat novel·lat donaria pas al anteriorment descrit, tot i sempre amb aquell caràcter simbòlic de difícil explicació per a un antic, que ens situaria de nou en una descripció com s’aboca a una guerra total, a com s’inicien les noves hostilitats, quin és el motiu, i com continuaria, no resultant de cap complexitat la seva identificació actual. Perquè pot observar-se tanmateix en el mateix text i en els versicles propers, com el visionari ens adverteix també de la globalització de retorn en aquest conflicte hipotètic[3], i no hauria pas de semblar agosarat de pensar en que això pugui ser així malgrat el mitologisme literari..., però no, a ben segur que seria molt aventurat de pensar que els textos antics ens adverteixen als habitants del seu futur, que és el nostre present, enllà on, també, diuen, va començar al menys una part de la nostra història, l’auge i declivi d’algunes civilitzacions...... com gens científic, veritat?

[1] Apocalipsi, 9, 7-11: “7 l’aspecte de les llagostes era semblant a cavalls preparats per a la guerra; als caps hi tenien com corones d’or, les seves cares eren com cares humanes, 8 teníen cabell com cabell de dona i les seves dents eren com de lleons 9 tenen cuirasses com cuirasses de ferro i el soroll de les seves ales era com el tronar de molts carros de cavalls corrent a la batalla; 10 tenien cues com d’escorpins i també fiblons, i en les seves cues tenien poder per a danyar als homes durant cinc mesos. 11 Sobre ells tenen com a rei a l’àngel del avern, quin nom en hebreu és Abadón, i en grec, Apolión.”
[2] Apocalipsi, 9, 1: “El cinquè àngel tocà la trompeta i vaig veure com una estrella que cau del cel a la terra i se li dona la clau del pou de l’avern”
[3] Apocalipsi, 9, 13-17 “13El sisè àngel tocà la trompeta i vaig escoltar una veu entre els quatre corns de l’altar d’or que era davant de déu, 14 la qual deia al sisè àngel que tenia la trompeta: “allibera als quatre àngels que estan lligats al costat del gran riu Eufrates!”15 I foren alliberats els quatre àngels que estaven preparats per a l’hora, dia, mes i any, a fi de matar la tercera part dels homes. 16 I el nombre dels exèrcits dels genets era dos-cents milions. Jo vaig escoltar el seu nombre.17 I així vaig veure en aquesta visió els cavalls que tenien cuirasses de foc, safir i sofre. Els caps dels cavalls eren de lleons, y de les seves boques sortia foc, fum i sofre.”

La gran farsa de la batalla de l'aigua

Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial

Notes VII: el poder de la raó

Per ilustrar aquest post utilitzo l'obra de José Càrdenas Aceves :"Silla/Ser"

Algú em va dir un dia, que quan mirava la terra, trobava les mirades de tots aquells que se la miren com tu i com jo; com la mirada de tots aquells que protesten, com la mirada de tots aquells que es conformen, com la mirada de tots aquells que viuen en l’atmosfera de l’optimisme i de la justícia.

Algú també es va declarar enemic de les guerres i les passions, perquè va considerar que el poder, l’autèntic poder el tindrà sempre la raó, i aquesta elimina les trinxeres i ens permet de créixer per mirar, com cal....