La vida, aquesta companya inseparable que habita inexorablement en la teva realitat, destil·la la vehemència dels moments com si fos una altra persona, com si tingués essència pròpia; te la mires, distant quan vas entrant en anys, com estranyat, de veure com es desenvolupa malgrat potser no voldries, o potser sí, a velocitat distinta a la teva; ulls en òrbites, no deixes de sorprendre’t, perquè ella, la vida, si ets capaç de descobrir-ne els obsequis que de vegades et deixa, com un regal intangible fa donar sentit, la majoria de vegades, a la teva existència.
És aleshores quan comprens, poc que molt, les sensacions d’una poesia senzilla llegida, o aquella traça d’un quadre, perquè comprens la realitat del seu creador i endevines que aquell dia, la traça, no podia ser d’altra manera, o la lletra del poema només podía ser així.
La vida, doncs, la teva, aquella que de vegades vius com si fos d’algun altre, et deixa deferències que afalaguen l’ànima i la consciencia, aquella que amares dels sentits més versemblants al redós de tot plegat, com el transcòrrer d’aquells vagons del tren que no s’atura pas a totes les estaciones i marxa a tota velocitat, com esgotant-ne el recorregut; aleshores aquesta teva vida esdevé existència i és quan hom pot assolir la llibertat suprema, havent descobert com n’és de vívida la passió amb la que l’has viscuda, la passió dels que t’han precedit i aquesta prelació que has fet en la seva descoberta i en el canvi i l’ intercanvi, també en la relació amb tantes i tantes persones que d’una o altra manera han configurat el que ets o el que deixes de ser.
En tot cas, la vida, aquella inseparable companya, és nogensmenys que un mateix, en definitiva un panorama en colors.
Baixant de la xarxa aquest tema que ens canta Joan Manuel Serrat, l’any 1.992, amb lletra de Rafael Hernández Marín, que canta "als amics", m’inspira, que voleu, aquest poema que modestament us ofereixo, el primer dia de desembre, quan el solstici arriba, com un parany, un poema que està escrit en prosa per aquells que no els agrada de fer de cada vers un paisatge, podeu veure-hi un post, com qualsevol altre, si ho voleu, en aquesta meva "Cançó última".
Cançó última. (en vers)
Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent.
Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda.
Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.
Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns.
Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar.
Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.
Cançó última. (en prosa)
Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent. Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda. Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.
Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns. Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar. Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.
La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.
Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.
