dissabte, 25 de juliol de 2009

La vida


La vida, aquesta companya inseparable que habita inexorablement en la teva realitat, destil·la la vehemència dels moments com si fos una altra persona, com si tingués essència pròpia; te la mires, distant quan vas entrant en anys, com estranyat, de veure com es desenvolupa malgrat potser no voldries, o potser sí, a velocitat distinta a la teva; ulls en òrbites, no deixes de sorprendre’t, perquè ella, la vida, si ets capaç de descobrir-ne els obsequis que de vegades et deixa, com un regal intangible fa donar sentit, la majoria de vegades, a la teva existència.

És aleshores quan comprens, poc que molt, les sensacions d’una poesia senzilla llegida, o aquella traça d’un quadre, perquè comprens la realitat del seu creador i endevines que aquell dia, la traça, no podia ser d’altra manera, o la lletra del poema només podía ser així.

La vida, doncs, la teva, aquella que de vegades vius com si fos d’algun altre, et deixa deferències que afalaguen l’ànima i la consciencia, aquella que amares dels sentits més versemblants al redós de tot plegat, com el transcòrrer d’aquells vagons del tren que no s’atura pas a totes les estaciones i marxa a tota velocitat, com esgotant-ne el recorregut; aleshores aquesta teva vida esdevé existència i és quan hom pot assolir la llibertat suprema, havent descobert com n’és de vívida la passió amb la que l’has viscuda, la passió dels que t’han precedit i aquesta prelació que has fet en la seva descoberta i en el canvi i l’ intercanvi, també en la relació amb tantes i tantes persones que d’una o altra manera han configurat el que ets o el que deixes de ser.

En tot cas, la vida, aquella inseparable companya, és nogensmenys que un mateix, en definitiva un panorama en colors.