dimarts, 17 de juliol de 2007

Aquell vell safareig


Recordo l’infantessa, com acompanyava l’àvia al safareig, aleshores, malgrat la feixuguesa de rentar la roba a mà, i sempre ho feien les dones, aquell ritual setmanal d’acudir al safareig comunitari era, vist hores d’ara, com acudir a una mena d’àgora femenina, on les dones del poble, jo les veia totes grans, molt grans, es reunien per acomplir amb el deure social de relacionar-se per una banda, però per l’altre de posar-se al dia de totes les xafarderies que havien pogut succeir des del darrer encontre.

El lloc feia sempre olor a sabó, a aquell sabó que l’àvia comprava a l’”economato”, fet a mà i que ho rentava tot, treia fins les taques de greix dels pantalons de l’avi. Quins records! Feia tot olor a sabó i a net; també a aigua entollada, aquella que queia del safareig i es quedava a terra regant el verdet que creixia a l’ombra d’aquells arbres que em semblaven a mi com a gegants.

Hores d’ara em seria molt difícil, per no dir impossible dir de que parlàvem, o com dirien els francesos de que “babardejaven” aquelles dones, potser perquè en la ment d’un infant hi ha coses que o bé no entens o bé no t'interessen i aleshores un resset esborrava del cervell les coses sense sentit. Segurament devien ser coses alegres, perquè la majoria de les vegades eren coses que devien de ser divertides, perquè l’àvia, dona seca i adusta com la que més, reia, i això em feia feliç.

Em recordaré embrutant-me els pantalons curts al terra enfangadot del safareig, sota aquella pica gegant que se’m feia enorme als ulls, com si de una piscina es tractés i on et venia de gust banyar-te en aquelles tardes d’estiu assolellat, tot i que al maresme no hi feia molt de calor en els estius, potser notava més la humitat i se’m feien més pessants els dies que amb la calor dolça de les terres de l’interior d’on jo venia.

Recordo l’àvia, palangana a l’esquena amb uns llençols blancs, lluents, i novament aquella olor a sabó intensa, forta, un sabó que semblava no esgotar-se, d’un color groc agrisat amb el que picava la roba tot ensabonant-la i cantava, això si que ho recordo, cantava i de vegades es feia un cor de dones ensabonant, esbandint i cantant, mentre la canalla jugàvem a la vora. Eren, sens dubte, altres temps, temps de records.