A l'igual que tots...

“(...)A l’igual que tots els nens xhosas, vaig adquirir coneixement mitjançant la observació. S’esperava de nosaltres que aprenguéssim a través de la imitació i la emulació, no de les preguntes. La primera vegada que vaig visitar la llar dels blanc, em vaig quedar bocabadat, pel nombre i tipus de preguntes que  els nens feien als seus pares, així com per la invariable disponibilitat d’aquests per a donar-los resposta. A casa meva, les preguntes es consideraven una molèstia; els adults impartien la informació com millor els semblava. (...)”[1]     

---

[1] Rolihlahla Mandela, Nelson*. El largo camino hacia la libertad. La autobiografía de Nelson Mandela. Santillana Ediciones. Madrid. 2012. ISBN 9788403005334.

* (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 - Johannesburg, 5 de desembre de 2013). Fill adoptiu del regent de Jongintaba,  va ser un polític sud-africà, un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític d'apartheid i va arribar a ser el primer President de la República de Sud-àfrica (1994 - 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país. Llicenciat en Dret per les Universitats de Sud-Àfrica i de  Witwatersrand.

Tot és canvi...

 La fotografia és original de Montse Esteba

Tot és canvi en aquest univers perfecta i harmònicament establert , aleshores quin és el paper que nosaltres mateixos hem de jugar en aquesta realitat canviant? 

La resposta no és senzilla, però, si més no,ha de ser la d’intentar entendre aquesta realitat que se’ ns presenta, doncs nosaltres també som canvi, instant a instant, fruit de les nostres experiències, accions, inaccions i pensaments, i saber interpretar el camí i la nostra resposta ha de ser una posició davant d’aquest món com de nosaltres mateixos, establint un sender de connectivitat amb l’Univers, però també amb el proïsme, sense sobre actuacions, però amb la fortalesa suficient, com a fer un treball constant que et reorganitzi el teu cor, però també el de l’altri, doncs cap actuació individual deixa de tenir transcendència . 

© Albert Balada.

10-11-2013

La resposta és escoltar

És estrany pensar que tot el que tens cap en una bossa, però és bo de viatjar lleuger... Ha d’estar bé anar-se’n... Els amics al carrer és difícil de fer-los, però molt més difícil de perdre’ls... Estàs preparat, de veritat vols saber les respostes a les teves preguntes? La resposta és escoltar, l’amor és la resposta...

Has creat una realitat de l’amor basada en la por, però és la por la que necessitem per fer el que és correcte, per a ser bons i per a fer el bé? Tu has de ser qui has de marcar les pautes, i escoltant i en l’amor és on la pauta; aleshores t’ has de contestar una simple pregunta: què faria l’amor ara? I la resposta seria: viure la vida sense unes expectatives, sense uns resultats específics, i això no és altra cosa que la llibertat.

Estàs permanentment creant-te a tu mateix a partir de les decisions sobre les coses que t’apassionen i emocionen. Les teves preocupacions són, en realitat una activitat d’una ment que no entén la nostra connexió amb Déu...El patiment no té a veure amb els fets, sinó amb la reacció que nosaltres tenim davant d’ells, fruits de la nostra percepció de les coses...

És el moment d’acudir al teu espai reservat per a Déu, en la teva més secreta intimitat i això et proporcionarà la pau i la pau et proporciona a la vegada la possibilitat de poder entendre-ho tot i entendre que la única cosa que cal, que ens és precisa, és la de ser feliços, perquè Déu vol de nosaltres el que nosaltres mateixos volem de nosaltres mateixos, no ens hem de preocupar per existir, només ho hem de fer per allò que realment volem fer..., però hem de tenir present que si vols abundància per a tu mateix, també l’has d’aconseguir i proporcionar-la per als demés...No et sentis mai abandonat perquè sempre És amb tu, perquè no et put deixar perquè ets la Seva creació, el Seu producte i Ell mateix....[1]

---

[1] Apunts extrets de la pel·lícula Conversaciones con Dios (2007), dirigida per Stephen Simon. Basada en el llibre: Conversations with God: An Uncommon Dialogue de Neale Donald Walsch

Què....?

És esfereïdor quan et pregunten: i tu que ets, i que fas?, com si ser fos quelcom que es pot definir. Clar que el que et pregunten és quelcom de distint, no volen dir que fas, que has estudiat, volen dir on influeixes, i això és ben bé una altra cosa, no creieu? I tot i així que cal respondre a una pregunta com aquesta, qui ets, què ets? Els podria explicar que dormo bé, aquesta seria una resposta, que dormo de panxa enlaire, potser? O que a l’estiu m’agrada posar-me fresc, usar barret i que el meu bastó, no és cap xuleria, és d’ús terapèutic, com qui diria. Però no és això el que volen saber, qui t’ho pregunta vol saber si en pots d’estar al marge, perquè ja sap quins estudis universitaris tens, fins quin grau has arribat o com són la teva prosa i el teu vers, no és això el que interessa, el que interessa és saber el que ja no t’interessa a tu, quins són els teus nous ideals, les teves noves perspectives. La resposta és ben senzilla, he alliberat el meu cos i la meva anima de tot odi possible i humanament viable, per adobar els meus sentiments amb noves essències amarades d’olors i aromes ancestrals que alliberen la ment de decebis antiquíssims i malsanes divinitzacions. Ara, que sóc? Sóc un home lliure i de bons costums, com resa el meu facebook, l’estri 2.0 de moda, el twiter no m’agrada pas gaire, el trobo, com us ho diria: exhibicionista. Què sóc, doncs? El mateix de sempre, però ara amb més experiència i havent après i molt de tot plegat i de tots aquells que m’han ensenyat i als que els dono les gràcies, “malgré tout”, evidentment.