Arquetipus rituals i simbòlics

La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .

Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

70.000 gràcies

Arribar a les 70.000 visites és tot un luxe, un reconeixement a aquesta tasca d’escriure el que hom pensa, sobre tot però essencialment sobre la filosofia, sobre la sociologia, sobre la política; alguna cosa més que paraules, alguna cosa que surt del cor i la ment del titular d’aquest blog, que agreix a tots aquells i aquelles que han volgut compartir aquests pensaments en veu alta, un honor d’haver pogut arribar a aquesta xifra que aclapara, la veritat, des d'aquell juliol de 2005 en que en vaig decidir a bloguejar. De nou: gràcies, moltes gràcies a totes i a tots.

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments

Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.

Subjectes

Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.

L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.

Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.

La lògica de les coses

La mobilitat social ascendent i descendent de la teoria clàssica escenificada en un ascensor

La lògica de les coses apunta sempre la necessitat de la recerca del saber, de la cerca de l’instint per a esbrinar el tot o la part, les essències mateixes del que ens envolta, per poder configurar una societat en la que els conceptes holístics no siguin precisament aquells que determinin les responsabilitats futures ni els ancoratges en els que ancorar cada un dels membres de la mateixa.

Segurament la interpretació de la lluita de classes, entesa a partir del determinisme científic, té alguna cosa a dir malgrat la conceptualització hagi quedat desfasada i els models d’estamentació de la societat segueixi paràmetres diferents als que van configurar le societats dels segles XIX i XX; és important que la consciència de classe, a partir dels nous ítems pugui ser assumida de manera clara pels components de la mateixa deixant de banda aquelles estructuracions artificioses fruit més dels objectius del màrqueting i del mercat que de la veritable anàlisi de la societat, tant des del punt de vista antropològic com des del punt de vista sociològic.

Descobrir doncs que la majoria de la societat composa un estament anomenat classe obrera, segurament distinta de la classe obrera fabril, fordista que va definir la classe obrera o baixa que ens interpreten els grundiβe marxistes per englobar tot allò que el “desarrolisme”, que els “new deals”, ens van configurar com una classe mitjana, que alhora nodria tot l’estament menys adinerat de països com els nostres, els moderns “sans coulottes” no hauria de ser cap sorpresa, seria doncs descobrir uns models en els que aquesta nova classe obrera es contrapesa a dues classes; la nova classe mitjana que configura la classe corporativa, aquella que sense ser titular dels mitjans de producció executa les polítiques com si detentessin aquests mitjans i el diferencia de la classe obrera unes altes rendes, encara derivades del treball, si el valor afegit de les seves rendes poden ser considerades així; aquesta classe comptabilitza la seva existència amb la tradicional classe alta, que no deriva de valors polítics sinó econòmics, configurant un estament detentador de la major part de la riquesa real i efectiva.

Aquesta és la lògica de les coses que ens configura una societat nova, ligada a determinats ítems com ara l'estabilitat econòmica, l'estabilitat presupostària, l'estabilitat de preus i l'estabilitat inflaccionista, afectats tots els criteris anteriors per l'estabilitat financera sota regulació efectiva del banc central europeu i els bancs centrals dels respectius membres de la Unió. En aquest context una bona gestió computable en base a la comparança amb el creixement PIB i PNB, ens determinen la qualitat d'una gestió gubernamental ara que seran convocades noves eleccions. Siguem optimistes, mirem en positiu, sense oblidar la lògica de les coses i que les bledes no cotitzen en borsa.

Bibliografies

Las nuevas clases medias. (ISBN 8422940132). Tezanos, José Felix. Educusa. Madrid. 1973

Escuela, Ideologia y Clases sociales en España ( ISBN 8434416727) Lerena Aleson, Carlos. Ariel. Madrid. 1976

Las clases sociales nuevas aproximaciones teoricas. Val Burris, Philippe. Swedish Agency for Research Co-operation (SAREC)". 1993

Estratificación social y desigualdad. Harold R. Kerbo. Mcgraw-Hill. Madrid. 1998

Sociologia, segons Unamuno

Diu, Unamuno, Don Miguel de Unamuno a propòsit dels seus “apunts per a un tractat de cocotologia”[1] , "que la primera qüestió que sorgeix, com en la sociologia, és la composició semàntica, fruit de dues paraules, una llatina i una grega, un hibridisme que va servir com a fort argument en contra de la nova sociologia", com també hi ha arguments més peregrins i menys científics contra la ciència política. Continua dient Unamuno que no hem de dubtar respecte de la importància del nom, importància, diu “ tal que precisament lo més greu d’una idea u objecte és el nom que li hem de donar. Refarem aquell absurd aforisme, diu, de: "le nom ne fait pas à la chose" ( el nom no fa a la cosa). Sí, el nom fa a la cosa i fins i tot la crea”

---

De Unamuno, Miguel. “Amor i Pedagogia”. Alianza Editorial. Quarta reimpressió. Madrid. 2006. pag. 189.

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.

Societat truculenta

Amb una amiga historiadora, comentàvem, recentment, com potser serà arribat el dia que calgui que tothom tinguem que presentar les nostres credencials, presentar els títols com tota exigència en processos selectius o penjar-ho en els despatxos, com ho fan els professionals de la salut, perquè continua havent-hi gent que s’atribueix formació que no té, com per exemple una sociòloga que donava la seva opinió recentment per a un rotatiu local, el que si que és cert és que dona classes a la universitat, però també és cert que sociòloga no ho és, i com que no s’acostuma a comprovar-ho, doncs apa, a lluír títols.

I no és ni la primera ni la darrera persona que ho fa, al menys aquesta és universitària, que n’hi ha que no ho són i diuen que ho són, quina pena, perquè aleshores no fan sinó empobrir la societat, perquè a sobre és creuen capacitats i capacitades per establir opinió i debat.

Recentment, també, un amic em feia referència a les falsificacions de la ciència i al procés de còpia que en el món científic és dóna i sobre el que també una amiga em recordava d'un llibre que està llegint, sobre l'affaire Sokal (Alan David Sokal "impostures intel·lectuals) sobre el seu article: " Transgrediendo los límites: Hacia una hermenéutica transformadora de la gravedad cuántica", un article fals que l'autor va enviar a una rellevant revista científica, el llibre ve a parlar de tot allò que apuntava jo en el paràgraf anterior i en aquest mateix paràgraf, i com certament és una autèntica pena de veure com succeeix això en el nostre país, la falsedat, la falsificació, la suplantació, l'intrusisme, hi ha més adjectius per definir-ho?.

Fa uns dies em venia a veure al meu despatx un suposat inventor amb 12 carreres universitàries dèia, que, a la que comences a furgar una mica, veus que res de res, però hi ha gent que té prou ”palique”per entabanar a la gent, com dèia una autèntica llàstima.

De fet, Julio Caro Baroja, Dr. en Historia antiga i nebot de Pío Baroja, aquell que va escriure entre d'altres "El arbol de la Ciencia",. va escriure fa alguns anys, i editat per Seix Barral "Las falsificaciones de la historia", que en un altre sentit ve a fer referència a tot el que de fet n'estem parlant. Certament tampoc el món de l'art se n'escapa i fa alguns dies ja parlava de la còpia permanent a que les noves generacions sotmeten en allò que se'n diu l'art emergent a les seves creacions, és clar que resulta inapropiat de citar-ho, però copien, i tant si que copien.


Ja ho veieu, titulats que no ho són en allò de que parlen, gent sense titulació i que diu que ho és, falsificacions en la història i en l'art i en la ciència: quina societat més truculenta! Serà això degut al liberalisme i la competitivitat, allò que els snobs en diuen la globalització?

La classe mitjana

El meu amic Xavi Maurel, publicava ahir a Segre un dels seus articles de reflexió en profunditat, aquest cop on es qüestiona la existència de la Classe mitjana, però he de dir que aquest cop discrepo d’ell, perquè sempre he tingut clar que la classe mitjana no ha existit mai, que era una fal·làcia del sistema per a fer creure a la gent al pertinença a una classe social per a mi inexistent. Segurament la lectura de sociòlegs com ara el nord-americà Kerbo et farien entendre la meva argumentació que Maurel fonamenta en paràmetres econòmics i jo en sociològics. Després dels preceptes de la lluita de classes de Marx i la relectura que en fa, per exemple Weber, les classes socials recuperen el paradigma clàssic i queden establertes només en tres grans grups perfectament identificables: classe treballadora (inclou colls blaus i colls blancs), classe corporativa (la que gestiona els mitjans de producció sense ser-ne titular però manda un huevo, per exemple Pizarro de Endesa) i la classe alta (aquell 5% que tenen la riquesa mundial en les seves mans, algunes fortunes identificades i d’altres no, i que en tot cas es titular dels mitjans de producció per utilitzar un símil clàssic).