A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.
El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.
El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.
Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.
El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.
El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.
Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.
