dimarts, 15 de gener de 2008

Castelfranc


De vegades recerques móns perduts, referències que tens o t’imagines i acabes trobant anys després en aquells detalls que no vas saber percebre en el seu moment, molt probablement perquè la mirada, tantes vegades, ens condiciona la perspectiva en funció de tants de factors!.

A mesura que hom va sent conscient dels valors que ens calen, d’aquells principis que poden semblar intranscendents, hom pot veure, per exemple, en aquell temple com esdevé un símbol que et lliga a la familia i d’aquesta al món més versemblant on la llibertat es converteix en un codi en el que sustentar els valors fraternals que ens fan a tots els homes iguals.

Passejar per davant i recrear-te ara en aquella fotografia trobada, record d'una visita, anys ha, al Museu de prehistòria d’un poblet en mig del departament del Lot; enllà on els vells republicans van anar a parar un cop els feixistes francesos, propers a Vichy, els van deixar anar.

Els sentiments d’harmonia apareixen aleshores de la mà de les voreres asfaltades, dels porticons de fusta i de l’abraçada del teu fill, mentre sents com hi ha de quelcom de màgic, quelcom que algun dia et farà descobrir que hi ha presències que no deixen mai d’acompanyar-te, sensacions i misteris que t’aborden al llarg de la teva vida, experiències que t’acosten lenta però inexorablement a contemplar visions que s’esgoten, tot veint com la llum il·lumina semblances noves i distintes, com refermes els valors i com pots mirar amb la front alta tot allò que de vegades no és el que sembla.

T’asseuries en aquell banc de pedra blanca, contrastada amb la pedra de cantera que dibuixa els perfils de les cases, a gaudir d’aquell sol que penja de les parets centenàries i deixa les ombres morir lentament, sense cap núvol que destorbi la mirada, només aquell blau que també algun dels teus va contemplar, és en un moment, un instant que només a tu et pertany, quan descobreixes que els seus principis son els teus i que en tu perduren i que només t’és permès de transmetre’ls al teu fill, sense discursos grandiloqüents, sense pompositat afegida, conscient que són valors que no abunden i manta vegada manquen, però també amb el convenciment que els comparteixes amb la bona gent, amb els homes bons que es recreen en el bé com a fi últim, però també com a principi.

És aleshores quan somric plaent a la vida que et permet trobar aquests moments i em sento feliç de poder ser feliç, malgré tout...!