Encara que arribi el dia...

Encara que arribi el dia en que no ens falti de res, sempre serà necessària la pregària, el contacte amb el  Creador,  perquè les circumstàncies són causals i en elles s’esdevé tot allò que està escrit; és, en definitiva, la necessitat de mantenir-nos en permanència vinculats a l’Univers com a símbol de quietud, per tal d’allunyar-nos de la falsa modèstia, acceptant allò que esdevé en la seva normalitat, sense pre judicis, sense cap altra model que no sigui l’agraïment i el delme obligat, perquè ens hem enfortit a través de les passes de la nostra vida, si hem estat capaços d’entendre i interpretar tots els senyals.

© Albert Balada

30-11-2013 

Albira en silenci...

Albira en silenci el fons de la nostra ànima, conrea els nostres sentiments, els aixopluga i els acaricia, és imperceptible però hi és; ens vetlla els somnis, no fa res, només acompanya el camí traçat, aquelles línies de vegades tortes, de vegades de redacció complexa, on tot plegat cobra un sentit en el moment en el que prenem consciència del que som, qui som i quina és la raó de ser en un món que de vegades se’ns fa incomprensible, només ens cal, per a descobrir-lo, planar sobre la calma i fer de la quietud un estat de contemplació en el que retrobar-nos a nosaltres mateixos, també en Ell ...

© Albert Balada

23-03-2013 

Quietuds

Els vols de l’ànima en cercles, com els antics auguris en la recerca del sentit de les coses. als seus peus, de qui retorna de les ancestres memòries, una i una altra vegada, en la tendror verdonida dels camps que ja dauren. El clam de l’àliga esperona els núvols i els aparta per poder gaudir de la seva esplendor, la de l’astre que pentina els mars, els dibuixa i caloreja de les escates que venten les planúries esquiles dels senyorius del silenci, albors de canvi, en les càlides vorades. Visions que planen sobre tots nosaltres, llunyanes i belles en les que reunir passat i present, nord i sud, orient i occident. Vols de l’ànima, clams de l’àliga, presagis...Solstici, l’astre rei s’embadaleix dels cels estant....mentre. no destorbem la quietud que el dia senyoreja les hores que pentinen l’aire: estiu, revolta.....

Créixer

Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.

(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.