Les enquestes no es van equivocar de tant, curiosament, aquesta vegada i mentre aventuraven una ampla i contundent victòria del candidat del PSD, aquesta va quedar matisada en les darreres que la legislació vigent a Portugal permetien en les vigílies dels comicis, que atribuïen prop més de la meitat dels sufragis a Cavaco, com així va succeir i el retrocés del PS evident, amb dos candidats en lliça, que finalment situa la suma dels sufragis socialistes en el 35%, del tot insuficient per a poder forçar una segona volta, però que d’haver-se presentat una única candidatura socialista i evitant-ne la dispersió del vot entre el Partit Comunista, el Bloc d’Esquerres (ex-trotskista) i el maoista Moviment de Renovació, hauria possibilitat, de donar-se la concertació a la xilena, un altre resultat.
La cohabitació és inevitable doncs, malgrat que des de l’esquerra ha estat considerada com “un cop d’estat constitucional” i donada la tendència a la tercera via, de la que el mandatari britànic Tony Blair n’és la icona pel govern del PS, és més possible l’enteniment en el context modernista i reformador que proposa Sócrates, qui coincideix amb les línies de país proposades per Cavaco, fonamentalment en l’argument anomenat xoc tecnològic que és el que segons ambdós ha de fer prosperar Portugal, enteniment que alguns analistes no haurien vist possible d’assumir la presidència Soares, un candidat al que alguns analistes consideren que es movia millor entre 'Os Lusíadas' (màxima obra de la literatura portuguesa) que entre assaigs sobre la innovació tecnològica.
A la foto el president del govern de Portugal Jóse Sócrates i l'electe president de la República Anival Cavaco
