Surten consellers i creadors d’opinió de tot tipus, tot dient: jo ja ho vaig dir!, tothom ara s’apunta al carro del que proposa la consellera de cultura, Caterina Mieras, sobre la realitat del conflicte de l’art que contindrà el Museu de Lleida, Diocesà i comarcal.
Que bonica és la foto senyors, però no, el conflicte no es soluciona amb més conflicte i sí amb apostes agosarades, però a la vegada senzilles, d’allò que n’anomenem la “navalla d’Occam”, que reflecteixen una realitat incontestable, la relació íntima i secular, malgrat fronteres entre la mal anomenada “franja” i la capital: Lleida.
No és el cas de Salamanca, no son la reivindicació de les Cariàtides que fa Atenes, és un problema que ens crea l’església, vinculat amb l'entramat de poder de les seves ordes, al que cal donar solució si el que volem es una realitat museística i museogràfica d’acord amb els paràmetres tècnics, més enllà de com s’enfoca una qüestió que ve de llarg i que si l’any 1993 quan el Conseller de Cultura Pujals va prometre l’aixecament immediat de l’edifici del museu , si s’hagués acomplert, potser el problema, ara, seria un altre.
Compartir, preservar, estudiar i vincular a les institucions científiques i universitàries un Museu, hauria de ser una de les propostes necessàries de tot polític i no fer com el personatge del senyor dels anells: “....mi tesorooooo!”, perquè estem parlant de coses més serioses que, mira per on, ara sembla que a tothom ja li està força bé.
