El parlamentarisme contemporani ha deixat pas als modus antics de discussió en seu parlamentària per utilitzar la premsa com a nou canal de controvèrsia. Això és sabut i ha estat estudiat pels experts en comunicació, com també per la sociologia de la comunicació. Ara, sabedors d’aquesta fórmula les dretes espanyoles utilitzen l’estratègia de la provocació, bé a través de mitjans afins, de periodistes afins o directament els propis electes com una fórmula de confrontació estudiada y que de ben segur els aporta rendibilitats electorals: “calumnia que algo queda”.
La millor estratègia en la resposta és la de la prudència, la del treball diari amatent i rigorós, discret, obviant-ne les provocacions, sense deixar, això si d’exigir les rectificacions i plantejant, si cal, les querelles i demandes adequades. Atiar l’odi, no fa res més que fer sortir de l’armari als fantasmes del franquisme que se senten valents, pel que es veu i ja no se n’amaguen i surten tots solets dels armaris o ballen sevillanes.
La millor estratègia en la resposta és la de la prudència, la del treball diari amatent i rigorós, discret, obviant-ne les provocacions, sense deixar, això si d’exigir les rectificacions i plantejant, si cal, les querelles i demandes adequades. Atiar l’odi, no fa res més que fer sortir de l’armari als fantasmes del franquisme que se senten valents, pel que es veu i ja no se n’amaguen i surten tots solets dels armaris o ballen sevillanes.
