Els Partits polítics representen, en els formats de l’Europa continental, fórmules caduques pensades en el segle XIX que encara han continuat pervivint, sota un reconeixement constitucional que els atorga en l’àmbit del dret públic la configuració de l’opinió política dels ciutadans, gestionades des de l’àmbit del dret privat.
En essència els partits han assumit, general i tradicionalment, el rol de la configuració i formació de les élites polítiques, i quan aquesta premissa no s’acompleix, es produeix el que jo anomeno moobing polític, és a dir, el procés d’insubordinació i “conspiració”, dins i fora de les estructures orgàniques del partit, molt subtilment, en un treball de “corcó”, per part d’aquells que no hagin pogut assolir les quotes de poder que els formats congressuals han atorgat a determinades elits en un moment determinat.
Tots en coneixem alguns amb noms i cognoms i representen un perill tant per la vida política de les organitzacions com per les accions de govern, en la majoria de vegades per l’escassa o nul•la formació política, per no dir acadèmica, en algun cas, o per l’afany de poder present o futur en d’altre, i contra aquestes persones i /o grups, difícilment hi ha alguna acció possible, perquè la seva tasca intoxicadora i conspiradora es mou en models ja superats, però que contribueixen enormement a la desestabilització i l’enfrontament.
Treballen amb precisió, utilitzant moments de tensió fonamentalment en les àrees de gestió política, perquè en la orgànica els hi resulta dificil, àrees de gestió on el pitjor que pot succeïr és que algú introdueixi més elements de distorsió o pressió i/o saturació, donat que ells/elles no tenen cap mirament en introduïr-ho, i fer-se molt i molt pesats, fins i tot insuportables i l'educació, en la majoria dels casos, fa que no se'ls enviï a la m... i ells/elles, mentre, van substint, imperturbables, perquè el que hi ha d'interés són precisament les pretensions personals i no pas el projecte i molt menys el respecte.
La unitat d’acció en front d’aquest enemic interior que de vegades pretén de suplantar l’estructura orgànica, l’actuació amb racionalitat i rigor són les fórmules que permetrien atracar de rel aquesta plaga que erosiona el model, quin paradigma, per altra banda està ja sotmès a canvis estructurals, tendents a la còpia del model nord-americà de partits escombra, on l’activitat dels partits quedarà, aventuro a dir que en poc més de 10 anys circumscrita als processos electorals i poca cosa més, cobrant força el que s’anomena “Think Thanks”, com a instruments de creació i configuració d’idees, en un àmbit més acadèmic.
La meva experiència personal en aquest sentit abona tot el que us he referit, en una mena de tractat del moobing polític, que afecta per igual homes que dones i partits de diferent signe ideològic i la recomanació bàsica és no deixar-se influir i continuar amb la fulla de ruta que hom tingui establerta, malgrat tot, perquè la lluita política ha de centrar-se, precisament en la confrontació de discursos polítics amb els adversaris, tot deixant que aquestes maquiavèliques gents (que no hauran de ben segur llegit l'obra de Nicolas de Maquiavel "El príncep", faltaria!), es vagin perdent pel camí.
En essència els partits han assumit, general i tradicionalment, el rol de la configuració i formació de les élites polítiques, i quan aquesta premissa no s’acompleix, es produeix el que jo anomeno moobing polític, és a dir, el procés d’insubordinació i “conspiració”, dins i fora de les estructures orgàniques del partit, molt subtilment, en un treball de “corcó”, per part d’aquells que no hagin pogut assolir les quotes de poder que els formats congressuals han atorgat a determinades elits en un moment determinat.
Tots en coneixem alguns amb noms i cognoms i representen un perill tant per la vida política de les organitzacions com per les accions de govern, en la majoria de vegades per l’escassa o nul•la formació política, per no dir acadèmica, en algun cas, o per l’afany de poder present o futur en d’altre, i contra aquestes persones i /o grups, difícilment hi ha alguna acció possible, perquè la seva tasca intoxicadora i conspiradora es mou en models ja superats, però que contribueixen enormement a la desestabilització i l’enfrontament.
Treballen amb precisió, utilitzant moments de tensió fonamentalment en les àrees de gestió política, perquè en la orgànica els hi resulta dificil, àrees de gestió on el pitjor que pot succeïr és que algú introdueixi més elements de distorsió o pressió i/o saturació, donat que ells/elles no tenen cap mirament en introduïr-ho, i fer-se molt i molt pesats, fins i tot insuportables i l'educació, en la majoria dels casos, fa que no se'ls enviï a la m... i ells/elles, mentre, van substint, imperturbables, perquè el que hi ha d'interés són precisament les pretensions personals i no pas el projecte i molt menys el respecte.
La unitat d’acció en front d’aquest enemic interior que de vegades pretén de suplantar l’estructura orgànica, l’actuació amb racionalitat i rigor són les fórmules que permetrien atracar de rel aquesta plaga que erosiona el model, quin paradigma, per altra banda està ja sotmès a canvis estructurals, tendents a la còpia del model nord-americà de partits escombra, on l’activitat dels partits quedarà, aventuro a dir que en poc més de 10 anys circumscrita als processos electorals i poca cosa més, cobrant força el que s’anomena “Think Thanks”, com a instruments de creació i configuració d’idees, en un àmbit més acadèmic.
La meva experiència personal en aquest sentit abona tot el que us he referit, en una mena de tractat del moobing polític, que afecta per igual homes que dones i partits de diferent signe ideològic i la recomanació bàsica és no deixar-se influir i continuar amb la fulla de ruta que hom tingui establerta, malgrat tot, perquè la lluita política ha de centrar-se, precisament en la confrontació de discursos polítics amb els adversaris, tot deixant que aquestes maquiavèliques gents (que no hauran de ben segur llegit l'obra de Nicolas de Maquiavel "El príncep", faltaria!), es vagin perdent pel camí.
