divendres, 3 de novembre de 2006

Pacte d'Estat i ull amb l'extrema dreta


S’inicia el procés de pactes, lamentant el poder que els abstencionistes passius tenen sobre el resultat final, pactes on la dreta-dreta ha obtingut 17 diputats, 14 amb marca PP i 3 amb la seva marca blanc PdC i per tant és, vulguem-ho o no, un dels vencedor d’aquesta comtessa electoral, malgrat vagin de reconfortats pel fet de mantenir diuen (no oblidem que la política també ésl'art del'engany); després de l’esforç CiU només aconsegueix 2 diputats i potser l’ascens significatiu d’acord a la presència que mantenia hagi estat la d’ICV que també en creix 2, o sia que ja veieu, cada cop ens assemblem més a la normalitat, cada cop veig més reflectida l’experiència italiana, la bona, la de les èpoques que van convertir Itàlia en una potència, o França, tot i que la fragmentació partidistes és superior i amb més força que la nostra, però on l'ascens del Front Nacional va començar així, amb una anècdota, aleshores prenent els vots al PCF com ara els hi han pres al PSC.

Apostes, les que vulgueu, tindria sentit aquest cop un gran pacte d’estat, entre altres coses perquè convé el desenvolupament estatutari, que es digui com es digui és la nostra constitució i per tant ens cal ara una bateria legislativa important, de manera que cal un procés derogatori també i en paral·lel per adequar la realitat política, institucional i de gestió a la nova realitat constitutiva. Aquesta hauria de ser la voluntat dels pactes i no cal altra, supeditar l’interès de partit a l’interès d’Estat, encara que això pugui semblar un discurs caduc.

Possibilitats moltes, però mai s’hauria d’arribar a la segona votació, el govern que surti ha de ser un govern fort; preferència: reedició del tripartit, però les altres són tan legítimes com qualsevol altra.