diumenge, 26 de novembre de 2006

En record de l'Ernest



Hauria estat content, i molt l'Ernest, el vaig conèixer personalment l'any 1.984, a Madrid, on era Ministre de Sanitat, ambdós amb arrels a Vilassar de Mar. Era un home cult, molt cult, amb qui vaig parlar molt llargament també durant un viatge en cotxe.


Hauria estat content, deia, per la proclamació de Pepe Montilla, quelcom que ell havia predit, la situació de normalitat, el model que ell volia pel nostre país. Amb aquest post un record, el 21 de novembre de 2000 va ser assassinat per ETA, i n'estic convençut que ell, malgrat tot, estaria a favor del diàleg.

Quina vergonya manipular a les víctimes com ho estan fent des de l'AVT (amb un president que apenes si sap llegir) i des del PP, apropiant-se el dolor, i també la bandera. Què ens hauria dit l'Ernest sobre això? Diàleg, diàleg i diàleg, els tres pilars del paradigma democràtic.

Vull felicitar també l'article que publicava al rotatiu Segre de Lleida el meu amic Xavi Maurel que us transcric:


Ernest Lluch, avui (per Xavier Maurel, economista)


Avui, que fa sis anys de la mort d’Ernest Lluch, podríem demanar-nos que en pensaria de fets destacats de la vida política espanyola i catalana, com, cronològicament, el gir del govern de Catalunya cap a l’esquerra, l’inici del camí cap a la pau al País Basc, i l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Soc conscient que això és fer ficció, però tenint en compte que Ernest Lluch fou professor d’història del pensament econòmic, on ensenyava la validesa del pensament del passat, tot i ser fill de la seva època, per ajudar a entendre els fets del present, podem intentar fer un exercici sobre quin seria el seu pensament a partir d’allò que ens va deixar escrit, tot i el diacronia que implica.

Crec que l’Ernest Lluch hagués donat el seu recolzament al govern d’esquerres a la Generalitat. Sempre s’havia definit com a socialista -social demòcrata- i catalanista. Aquest, doncs, hagués estat el seu govern. Pel que fa al procés de pau a Euskadi, l’Ernest, evidentment, l’hagués acollit amb esperança i amb la voluntat de contribuir-hi, com sempre havia fet, per motius polítics, ètics i personals, donada la seva estimació per aquest país. Uns i altres, segur que el troben a faltar. I en relació al nou Estatut, segurament hauria remarcat la seva prolixitat , i, crec, hauria criticat la insuficient informació a la ciutadania del procés que calia seguir: el Parlament de Catalunya proposa, les Corts espanyoles disposen i el poble català aprova.

Ens hauríem estalviat molts malentesos. Com el del finançament de la Generalitat, que el nou Estatut no concreta, i que haurà de decidir el Consell de Política Fiscal i Financera. En un article publicat a La Vanguardia l’any 1998, titulat “El concierto, visto desde aquí” Ernest Lluch feia algunes consideracions sobre els sistemes de finançament de Catalunya i el País Basc que, com es sabut, gaudeix, amb Navarra, d’un règim foral històric, amb un sistema de finançament anomenat concierto. El concierto es tradueix en una despesa pública per habitant de les dues comunitats forals superior a la de Catalunya. La nostra aspiració era, i és, arribar a l’equiparació de despesa pública per habitant.

Aconseguir-ho exigeix dues viabilitats, la política i la pressupostària. La política, implica, segurament, l’extensió d’aquest finançament a totes les comunitats autònomes. Si es pretén una singularitat de Catalunya, l’intent estaria condemnat al fracàs. I pel que fa a la viabilitat pressupostària, l’Ernest citava, en l’article de referència, els treballs del catedràtic basc Zubiri Oria, on s’estimava que les transferències necessàries de l’hisenda estatal, per a1991, serien de 1,7 bilions de pessetes; que l’Ernest feia pujar a dos bilions per al 1998 i que, avui, serien encara més elevades. Aitals increments només es poden aconseguir a llarg termini, raó per la qual, com ha passat fins ara, s’ajornen a canvi d’obtenir més diners a curt termini.

Alternativament caldria incrementar fortament la pressió fiscal. O el dèficit pressupostari. Però la majoria de comunitats autònomes, quan disposen de potestat fiscal compartida i s’acosten eleccions, com les municipals i autonòmiques de l’any vinent, tendeixen a rebaixar, no a pujar, els tipus impositius, en el tram autonòmic de l’IRPF, en l’impost de successions, i en nombroses deduccions fiscals. La despesa prevista també es dispara en anys electorals. El 2007 creixerà quasi el doble que el PIB. La conseqüència inevitable serà un major endeutament que, en molts casos, amaga un dèficit públic no confessat. Un cop afloren els desequilibris creats, no es puja la pressió fiscal, sinó que es tornen a demanar més diners.

Per posar fre a aquests mecanismes generadors de desequilibris financers, l’Ernest proposava, d’una banda, basar el finançament autonòmic en la participació de l’hisenda autonòmica en el rendiment d’una cistella d’impostos estatals, no únicament en el de l’IRPF; i d’altra banda en assegurar la deguda corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes amb l’administració de l’estat. Totes dues qüestions figuren en el nou Estatut, raó per la qual, cal pensar, en Lluch estaria més que satisfet amb la redacció final de la nostra Carta Magna. El vicepresident Solbes ha dit que el model de finançament de Catalunya servirà per a la resta de comunitats. L’èxit el deurem, en part, al pensament clarivident d’Ernest Lluch.