diumenge, 18 de març de 2007

Entre el Sol i la Lluna



Segurament la vida, entre el Sol i la Lluna, ens ofereix moltes possibilitats de poder gaudir, segurament dissabte en va ser una d’aquelles, perquè en la diversitat de visions, en la diversitats de maneres amb que s’enfronta la vida, amb més d’una cara llarga i alguna esquena, molt gent, molts fèiem una opció clara i diàfana, i com ens diuen els manuals: ens en sentim orgullosos, en una ambició col·lectiva.

Compartir és la millor manerA de fer possible que alguna cosa sigui alguna cosa més que alguna cosa particular i intransferible, de fet molts ens proposem transformar la societat, en el ben entès que descobrim la fal·làcia tant marxiana com keynesiana de les classes socials, perquè a l’igual que només h i ha una raça humana, també només ha una classe social, la obrera, la treballadora, de la que queden exclosa molt poca gent, fins i tot aquells que es consideren emprenedors i per tant rebutgen sentir-se part d’ella, també ho són. Així un 98% dels humans ho son de classe treballadora, independentment de la nostra relació amb el poder i aquí recupero a Weber, que partia també dels conceptes clàssics i segurament també va errar.

Però em diu un bon amic que ara no és hora de pensar ni tant sols d’escriure, que n’és hora de l’acció, paradigma clàssic de qui veu en les fons de comunitarisme , certament, el debat i la dialèctica s’han de deixar una mica de banda, només una mica apartats, perquè ara hem de donar pas a una disciplina que neix de la mà de la nova gestió dels caducs partits polítics: el màrqueting polític, que entén la política com una mercaderia com un bé de consum que cal vendre i aquí radica l’error, la política no és un bé de consum, és la essència mateixa de la vida humana, a partir de diferents paradigmes d’interpretació ideològica i la seva venda, la seva recerca del votant perdut cal fer-la al llarg de tota la legislatura, escolant i molt a la ciutadania, lo suficient per a no cometre l’error de Porto alegre, però amb els ulls i les orelles obertes a les exigències i les necessitats i si cal convèncer de lo contrari és la paraula, és la dialèctica que ha d’entrar en el terreny de joc.

Pensar no ho faré. Potser també perquè aquesta mala salut de ferro meva que em torna a fer la guitza m’obliga a fer-ho amb menys intensitat, però sempre cercant aquell motor en xarxa que oblidi paradigmes que no ens cal defensar hores d’ara i ser fidels als ideals i als lideratges, com manen els cànons i sentir-me satisfet de sentir la veu dels companys, una vegada més, i de donar suport al candidat del meu partit a Lleida.


Amb la fidelitat i l'orgull que ens marquen els cànons, però també la trajectòria personal, la seva i la meva, perquè sempre he dit que en determinades magistratures hi cal una formació acurada, també uns valors que no els donen les lleis, els dona la familia i la persona com a nuclis essencials de socialització, perquè cal entendre una ciutat més enllà del curt termini, i cal entendre-la, sense sustentar valors tradicionals, anant on ens porta la nova revolució incruenta, la tercera revolució industrial apenes percetible al ulls de la ciutadania, on un magistrat que vulgui guiar els seus designes ha de saber, ha d'entendre, ha de comprendre les necessitats i els problemes que ha de generar, per interferir en les relacions humanes i estic convençut que l'Àngel, l'Àngel Ros, ho farà bé, com ho ha fet fins ara des del gener de 2004.